As times goes by

"You must remember this
A kiss is still a kiss, a sigh is just a sigh
The fundamental things apply
As time goes by"
(Traducció lletra de la cançó de la pel•lícula Casablanca: has de recordar que un petó és encara un petó i un sospir tan sols un sospir, i que les coses fonamentals passen conforme passa el temps").

Fer anys és per sobre de tot un bon senyal. Significa que hi ets, que estàs viu.
Què hi ha més important que ser-hi per poder explicar les aventures i desventures de la teva vida?
Tanmateix, fer anys és també una alarma crua i sincera que assenyala la part ja consumida del teu rellotge vital, i la que et queda en el teu imaginari optimista, que sovint tendeix a programar una vellesa amb salut fins els 80 anys almenys, i que fa la vista grossa a les morts prematures que ensorren aquesta il•lusió.
Sovint recordo amb nostàlgia i nitidesa els estius d’infantesa a Vallromanes, quan els avis materns ens cuidaven mentre els pares treballaven a Barcelona. Records que no em semblen tan llunyans, però ho són. Can Brutau és avui una masia abandonada, els avis són morts, els pares són avui molt avis, i els infants som avui els pares que treballem.
Com li diria l’avi Jaume a l’avia Maria: “Manoi, Maria, manoi, que ràpid que passa el temps!”.
Coincidint amb les noces d’or dels pares que estem a punt de celebrar, recordo les d’argent, encara amb els avis vius, i l’associo amb el sopar al restaurant 7 Portes i la il•lusió que teníem en celebrar un mes més tard les noces d’or dels avis. Aquest flashback em fa prendre consciència que ja fa 25 anys de la mort de l’avi Jaume, el meu padrí, i que no vam poder celebrar les noces d’or, malgrat va arribar als 50 anys i un dia de casat.
Aquest aniversari, sense ser cap xifra rodona d’anys, reconec que m’enxampa capficat, pensatiu, poruc, sensible, vulnerable, i alhora amb reserves d’energia positiva ,rebel, inquiet, amb ganes de canvis i amb necessitat de nous projectes vitals il•lusionants. És una lluita entre aquestes dues “veuetes”.
Tinc dret a sentir-me profundament afortunat de tenir una família que m’estimo amb deliri i a valorar tot el que ha estat fins ara la meva vida. Alhora també, tinc dret a fer un anàlisi introspectiu i íntim, autocrític, i a imaginar que voldria que passés en els propers anys.
Potser revifa la crisi dels 40.
Estic fent tot el que vull fer? Si no es així, a què estic esperant?
Sovint penso que no sóc prou radical i determinat a treure-li tot el suc a la vida, i que potser en alguns aspectes no estic invertint òptimament el temps escàs de vida que em queda.
Trobo a faltar inspiració i clarividència en aquest moment precís de la meva vida.
Cal reaccionar. Vull divertir-me, vull més passió, vull que surti més el nen que porto dins, vull riure molt més, vull estimar més i millor, vull ser útil als meus i generós amb altra gent que em pugui necessitar, vull ser la meva essència, amb autenticitat i vulnerabilitat, ingenuïtat i bona fe i vull elegir amb quines persones compartir el meu temps. Vull il•lusionar-me i VIURE amb intensitat!!

Confiança Total

Entre les moltes frase cèlebres d'Albert Einstein n'hi ha una que diu que tots tenim dues eleccions: estar plens de por o plens d'amor.
Frase aparentment simple però que fa pensar molt sobre la nostra actitut davant la vida.
Ara mateix, estic "enganxat" llegint el llibre "Confianza Total", i aquesta tarda he llegit un fragment que m'ha semblat molt adient pels moments més difícils en els que ens sembla que estem tocant fons.
Vull compartir-lo en castellà, tal cual l'han escrit les dues autores argentines, a qui vaig tenir la sort d'escoltar en una conferència que van fer fa poc en un hotel de Barcelona.
Carpe Diem!
"Aún en momentos de oscuridad puedo ser yo mismo.
Aun cuando las cosas salen mal, puedo encontrar una oportunidad en cada dificultad. Puedo ser yo mismo, aun cuando estoy herido.
Puedo caerme, levantarme y volver a empezar.
Soy flexible.
Puedo cambiar.
Soy un aprendiz.
No tengo que ser perfecto.
Estoy aquí para aprender.
Elijo mis palabras, mis pensamientos, mis acciones, mis sentimientos.
No dejo que el miedo interfiera.
Me animo a soñar en grande.
¿Imposible?
¡Yo soy posible!
Todo es posible.
Si la voz del miedo me dice: "No puedes hacerlo...", ¡Lo haré de todos modos¡
Mi imaginación me lleva a nuevos mundos...
Puedo explorar, puedo descubrir, puedo crear.
No estoy perdido.
En momentos de incertidumbre, busco la fe.
No estoy solo...
En momentos de tristeza, encuentro esperanza.
No estoy asustado...
En momentos de miedo...
Elijo el amor."
Autoras: Verónica de Andrés y Florencia Andrés (libro Confianza Total, editorial Zenith)

Quants mesos de vida et queden?

Un llibre que estic llegint, un article de la Pilar Rahola d’avui divendres 14 de gener i una conversa amb una bona amiga, m’ inspiren a compartir l’extracte d’un missatge del poeta, novel·lista, assagista i musicòleg brasiler, Mario de Andrade.
El llibre m’agafa per sorpresa quan tracte el tema del contacte amb la mortalitat, i parla dels mesos de vida mitja d’una persona. Mai m’havia parat a pensar que una persona de 80 anys viu 960 mesos, i que si aconsegueixo viure fins aleshores em queden 415 mesos de vida. Sembla molt poc, oi? I quan penso en els meus pares, o en gent gran que m’estimo, realment la dura realitat es que els queden pocs mesos de vida. Em proposo tenir-ne consciència plena i actuar.
Quan la Pilar Rahola en el magnífic article d’avui a La Vanguardia titulat “La Mare” parla que “amb la mort no m’hi parlo fins que ella decideix parlar a algun dels meus”, corrobora que la majoria dels humans no volem pensar-hi, que és un tema tabú, i que ens resistim a conscienciar-nos de que ningú és etern i tots tenim un final.
Avui, en un excel·lent dinar amb una vella amiga, parlàvem de la nostra amistat de més de 30 anys, i que la vida és com una línia que situa cadascú on és, el camí fet i el camí que queda per fer, i entre records i riure, ens hem il·lusionat amb el projecte de retrobar-nos amb tot el grup d'amics d'infantesa, alguns dels quals no ens veiem des de fa 25 anys.
L’extracte que ve a continuació me’l va enviar des de ben lluny una altra persona amiga, a qui agraeixo aquest regal despertador, que vull compartir amb tothom que aprecio i estimo, per si pot servir d’estructura motivadora o desafiament a posar en marxa sense més dilació aquell vell projecte o somni que varem guardar al calaix.
"Conté mis años y descubrí, que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora...Me siento como aquel chico que ganó un paquete de golosinas: las primeras las comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocas, comenzó a saborearlas profundamente.
Ya no tengo tiempo para reuniones interminables, donde se discuten estatutos, normas, procedimientosy reglamentos internos, sabiendo que no se va a lograr nada. Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido. Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades. No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados. No tolero a maniobreros y ventajeros. Me molestan los envidiosos, que tratan de desacreditar a los más capaces, para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.Detesto, si soy testigo de los defectos que genera, la lucha por un majestuoso cargo.
Quiero la esencia, mi alma tiene prisa....Sin muchas golosinas en el paquete...Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana. Que sepa reír de sus errores. Que no se envanezca con sus triunfos. Que no se considere electa, antes de hora. Que no huya, de sus responsabilidades. Que defienda, la dignidad humana. Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez. Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.
Quiero rodearme de gente, que sepa tocar el corazón de las personas. Sí..., tengo prisa por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar. Pretendo no desperdiciar parte alguna de las golosinas que me quedan. Estoy seguro que serán más exquisitas, que las que hasta ahora he comido. Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia.”