Practicant el Poder de l’Ara
El Poder de l’Ara d’Eckhart Tolle és un dels grans llibres espirituals dels darrers temps. Ensenya a alliberar-te de l’esclavitud de la ment, a adonar-te’n i a situar-te com a observador, a estar plenament conscient, a despertar.
La teoria del que això significa és relativament assumible tot i que la lectura del llibre la recordo difícil. Practicar-ho i experimentar-ho, però, és quelcom que molt poc sovint fem. Estem massa anestesiats amb el ritme absurdament frenètic i les presses de les nostres vides, i això ens porta a no gaudir ni assaborir els petits detalls, i a tenir la sensació que la nostra vida passa massa ràpid.
Fa poc vaig anar a una festa-sorpresa, homenatge a un bon amic que feia 60 anys. Com que ens portem 15 anys, per associació d’idees vaig adonar-me que dins de poc farà 15 anys que vaig tenir la “bona sort” que l’atzar em tornés a connectar amb una noia amb qui havia sortit durant una setmana quan tenia 16 anys. Això em va portar a fer un exercici de reflexió del pas del temps. De vegades, em desperto convençut que encara sóc aquell adolescent de 16 anys que començava a descobrir de què anava això de la vida. M’hi puc fins i tot traslladar fàcilment i això suposo que pot ser bo per entendre millor la pre-adolescència del meu primer fill. Però quan veig qui era aleshores i qui sóc ara, ni tinc enveja de tenir 16 anys, ni m’agrado menys, tot el contrari: estic feliç de ser qui sóc i de tenir l’edat que em toca tenir en cada moment del viatge de viure.
Mirant endavant, i suposant que la vida em regali pròrrogues en blocs de 15 anys, tinc la propera estació als 60 anys (on està el meu amic homenatjat), i amb uns fills de 25 i 23 anys, probablement ja treballant i amb una carrera universitària a l’esquena. Impressiona la perspectiva oi? Podem fer l’exercici en blocs de 15 anys més com a màxim dues vegades més, sent molt optimistes.
Potser, doncs, ha arribat el moment de fer-se preguntes poderoses i de reflexió, i prendre consciència de qui som i què caram hem vingut a fer aquí o què ens agradaria de veritat fer, si no volem passar sense cap sentit per aquest espai/temps limitat que ens ha estat regalat. Com deia Henry David Thoreau en un dels seus poemes, Walden o la vida en els boscos: “Volia viure intensament i extraure tot el suc a la vida per a no descobrir en l’hora de la meva mort que no havia viscut”.
El que ens hem de proposar i comprometre amb nosaltres mateixos és a renunciar a l’anestesia, connectar-nos amb el que de veritat som i canviar la utilització del temps condicional pel temps present. I el que de veritat SOM, la nostra essència, el nostre SER cal no confondre’l amb l’EGO que és el fals JO que la nostra ment ha fabricat. Si creiem que som la nostra ment, l’EGO dirigirà sempre la nostra vida.
Tots tenim lluites internes que ens bloquegen, allò amb el que no podem estar però que malgrat tot segueix allí i governa les nostres vides. Si som sincers amb nosaltres mateixos, trobarem més d’una zona fosca dins nostre i un exèrcit de mecanismes de defensa de gran resistència.
Tots som ÚNICS i irrepetibles com a sers humans. Tanmateix, creiem que som tan diferents, …, però som tan iguals, tan vulnerables, tan insegurs, tan infidels, tan enamoradissos, tan egocèntrics, tan necessitats d’afecte, tendresa, amor, sexe, dependència/independència, llibertat, espai propi, reconeixement, i tan necessitats que ens valorin i estimin tal com som…
Això ens ha de servir per desdramatitzar, perdonar-nos i perdonar tots aquests sentiments tan humans i tan autèntics, i acceptar que els errors i els fracassos per nombrosos i importants que siguin formen part de l’aprenentatge del viure. Aprendre amb humilitat.
El dolor, com més s’evita, més gran i resistent es fa. No se’n va, continua sempre dins fins que no ens decidim a intervenir, amb determinació i valentia, en resum, fins que assumim que hem de passar pel tub. És incòmode explorar la foscor i remou emocions fortes, però val la pena experimentar i sentir, per poder aprendre i descobrir com eliminar-lo, si amb una intervenció radical (tot o res), o amb un tractament més gradual i lent.
La ment sempre tracta de negar l’ara i d’escapolir-se d’ell, Quan més ens identifiquem amb la ment, més patim, i dit de forma contrària, quant més capaços som de valorar i acceptar l’ara, més lliures estem del dolor i el patiment, més lliures de la ment egotista.
Tanquem ferides obertes, dissolguem les pedres que tinguem al ronyó, i no parlem tant de teoria dels sentiments i sentim de veritat, connectem amb nosaltres mateixos, ara, sense més dilació, no demà ni més endavant, ja!! Si ho fem, aconseguirem no sols dissoldre el dolor i el patiment sinó dissoldre l’EGO, i potser arribarem a la mateixa conclusió que la psiquiatra Elizabeth Kübler-Ross que deia: “No necessitem res especial per a viure: és suficient amb SER el més brillantment UN MATEIX que sigui possible. Això és suficient”. No ens limitem a EXISTIR, VISQUEM!! I si pot ser, a tope!!
