Sempre havia tingut la sensació de que no es podia confiar en la intuïció, que no era fiable. Aquest cap de setmana he deixat de banda els escepticismes i m’he atrevit a practicar-la de veritat, amb molta intensitat, convicció,...i resultats.
La connexió i el profund contacte amb la intuïció m’ha regalat moltes coses aquest cap de setmana, però una d’elles té un immens valor per a mi: el retrobament amb un amic. Ha estat inútil voler apartar de la meva vida una persona que he estimat durant tants anys, però vaig sentir la necessitat d’una parada, d’un temps mort per pensar i créixer. Ignoro si aquesta decisió va fer mal, probablement, però era el destí. Ara sento que les nostres diferències eren acceptar-nos tal com som, escoltar-nos sense prejudicis i respectar les nostres diferents evolucions i perspectives de la vida. Sempre he cregut que en la diferència està la riquesa. Quan un amic apareix recurrentment en els teus records, somnis i pensaments, vol dir que no es pot passar pàgina, que hi és, i que s’ha d’afrontar de cara, i això vol dir, prendre la iniciativa i escoltar més que parlar, i quan toca parlar, fer-ho des del cor, fora de l’esfera del pensament. Estic molt content i feliç d’haver tornat a tenir una llarga conversa franca i íntima com les d’abans, amb un amic amb ànima d’artista, incomparable i encantadorament provocador.
D’altra banda, les emocions del cap de setmana m’han esgotat físicament, però el desgast d’energia ha valgut tant la pena! Quina intensitat, quina marató d’històries de veritat, de vida en estat pur! Sincerament, m’he sentit privilegiat de treballar amb un grup humà de 24 persones convertit per sempre més en xarxa d’amics. Una amistat guanyada a pols per la intensitat amb la que ha succeït, no pas pel temps que fa que ens coneixem. El vincle establert uneix i molt. Estic convençut que el que dic és veritat perquè ho he vist en l’exemple del meu pare que 30 anys després d’acabar el curs de “Dale Carnegie”, encara conserva amics i records.
Una frase que em va impressionar i que m’encanta és que “decidir viure una vida de plenitud és un acte RADICAL” i veritablement penso que és així de clar i senzill. Vivim en un món en el qual s’afavoreix i s’incentiva a seguir en la mateixa situació en la que estem , el mateix “statu quo”. Això vol dir conformisme, resignació i mediocritat i l’antídot és ATREVIR-SE, el risc. Ha estat tant verdaderament impactant la autenticitat de les persones que s’han atrevit a lluitar per la seva felicitat enfrontant-se a totes les seves pors!
Perquè no pensar en gran, “play big” com diuen els americans? Perquè no il.lusionar-nos en nous projectes que ens facin vibrar, que ens facin trempar? Què hi ha de dolent en gaudir d’aquest viatge a Itaca? Despertar les ganes d’aprendre, de millorar, de canviar i evolucionar és un gran repte.
Quant val la teva felicitat? Imaginem-nos una parada al Mercat de la Boqueria amb una venedora de felicitat en diferents formats que ens diu:
"Hola, Què et poso guapa? Avui la tinc molt fresca la felicitat, pescada aquesta mateixa nit! Quanta te’n poso? Te l’envaso al buit o és per dinar avui mateix? O per la nevera per sopar o dinar demà? Vols tota la peça per congelar? Aprofita per emportar-te-la que me la prendran de les mans i està molt be de preu!"
Doncs jo he decidit que vull despertar-me cada dia amb un somriure RADICAL, vull anar a comprar cada matí al Mercat la peça de felicitat que millor entri pels meus ulls, per a mi i la meva família, menjar-ne una mica per esmorzar tots quatre, donar-nos una abraçada i un petó de bon dia, un altre quan ens retrobem tots a casa i un altra de bona nit.
Ja no infravaloraré mai més la intuïció. És un recurs personal a potenciar. Pot ser més o menys brillant, però surt de dins, normalment no s’equivoca i sempre va bé tenir alternatives a la racionalitat extrema. Tampoc menystindré el potencial que suposa connectar amb les persones mirant-les fixament fins que els ulls parlen sols, ni per descomptat el secret de tot plegat, que es ESCOLTAR, quelcom que poca gent sap fer.
