Era un somni, una experiència com cap altre per deixar-se anar, sentir amb la màxima intensitat, volar, veure el món des de dalt.
El 5 d’agost del 2010 era el dia D, el dia que moltes pors quedarien enrere, dalt de l’avió.
Enrere quedarien també moltes hores amb pensaments sabotejadors i una escena reproduïda en la meva ment un i altre cop: la sensació de pànic quan estic a punt de llançar-me i l’instructor m’empeny.
Caiem al buit en uns primers segons inacabables on crido desesperadament fins que m’adono que estic volant i estic viu. No estic sol, tinc a la persona més important de la meva vida en aquell moment a sobre meu, enganxada a mi, dirigint la caiguda i tranquil•litzant-me perquè estengui els meus braços i somrigui. Vull gaudir i passar-m’ho bé els pocs segons que manquen abans que s’obri el paracaigudes. El que filma en vídeo la caiguda em dona la mà i definitivament em relaxo i visc amb intensitat una experiència Carpe Diem inoblidable…
Tot una aventura compartint el pànic i la il•lusió de saltar pels aires amb unes bones amigues, després un bon dinar a la platja de l’almadrava, i 10 dies més de vacances en aquest paradís natural.
Això és el que podria haver estat el 5 d’agost del 2010 de no haver estat per la tramuntana, que em desperta i em fa entendre que tot plegat és tan sols un somni, i que el 5 d’agost no podrà ser com l’havia imaginat.
Potser l’onze de setembre del 2010 sigui la data definitiva a recordar, amb permís de la tramuntana.
