El salari emocional d’una abraçada sincera

Saber qui ets, quina pregunta més potent i més difícil de contestar sense racionalitzar! El repte està en contestar des de dins, sense saber el que vas a dir, parlar literalment des del cor, i donar vacances als pensaments, tant sovint plens de sabotejadors i de pors. Quan penso en la història de la meva vida en relació amb el coaching, ho relaciono amb un descobriment ressonant que ha despertat la meva consciència i penso que també la meva autenticitat. Un altre descoberta molt impactant per a mi va ser quan vaig sentir parlar per primer cop l’any 1988 del significat del marketing i la seva vocació de satisfer les necessitats del consumidor. Fins aquell moment sempre havia pensat des de l’altra banda, la de la oferta, sense empatitzar amb el que realment voldria la demanda. L’atracció i curiositat d’aprofundir en aquell nou descobriment em va tenir atrapat i entusiasmat. Em va semblar molt més lògic i intel•ligent preguntar al consumidor quin producte compraria, i després fabricar el que vol, que voler vendre-li el producte que jo vull, m’agrada o m’interessa més que em compri. Fent un paral•lelisme entre la filosofia del coaching i la de marketing trobo un element comú molt clar: ESCOLTAR al client, preguntar-li què vol, què necessita. El coaching metafòricament també podria ser una empresa, el servei de la qual és ajudar-te a descobrir per tu mateix el regal de la teva vida, la fórmula del qual només tens tu. És el disseny i fabricació d’un producte únic i a mida on tu ets el protagonista. Marketing personalitzat. Igual que al 1988 la idea del marketing em va entusiasmar, l’any 2009, la filosofia del coaching va conquerir el meu cor i em va estimular a parlar i escriure des dels sentiments, des de les emocions. Sí, ho admeto, les emocions son de les coses que més m’atrauen de la vida: m’encanta l’equilibri entre el sentiment de vulnerabilitat quan s’expressen, i el regal d’ autenticitat quan arriben a destí. És clar que sovint em sento insegur, amb pors i amb falta de confiança, però alhora em sento valent i determinat per evolucionar i desafiar-me a mi mateix a sortir de la capseta d’observador del joc de la vida, i vull arriscar-me a fer-ho bé o no tant bé, però a provar-me, en definitiva a aprendre i a sentir-me plenament viu. La major de les covardies és no intentar-ho, ja m’ho va dir el degà d’ESADE quan atacat per la por al fracàs, volia abandonar la carrera. En moments de dubtes existencials, necessito connectar amb la meva ànima idealista, la meva essència romàntica i inquieta, en permanent i vocacional procés de canvi. Desitjo dotar a la meva vida de més sentit i plenitud, i la intuïció que em ve és la de seguir treballant per aconseguir un millor equilibri i fluir més amb el temps present, amb més intel•ligència espiritual, i més entrega , dedicació i estimació als meus fills, dona, família i amics. Imaginar-me ajudant a persones a fer possible que les seves vides siguin extraordinàries, alineades totalment amb els seus valors, i rebre al final del procés de coaching una abraçada sincera, és definitivament la meva vocació, la meva gran passió i un ric salari emocional. Carpe Diem!

14 anys

Pensant en el títol del text, m'ha vingut una cançó de La Trinca a la memòria, una que parlava del Barça de la temporada 73-74 del Cruyff-jugador, i que començava: "14 anys de passar gana, 14 anys d'anar fent figa, potser si que eren molts anys, 14 anys sense una lliga. Un, dos, tres, botifarra de pagès!". Després d'aquesta no hi vam tornar fins 11 anys més tard amb la lliga del 84-85 del Venables, després les 4 del Dream Team del 91 al 94, i cada cop menys interval de temps entre una lliga i l'altre. Tanmateix, l'any 1998 no tocava lliga, per això vam pensar en muntar una gran festa. El dia de Pentecostès del 1998 queia en dilluns 1 de juny, i era festa a Barcelona però no a tots els municipis. Varem pensar d’organitzar la festa grossa el 31 de maig del 1998, malgrat ser diumenge, pensant que l’endemà seria festiu i la majoria dels assistents podrien descansar. Diumenge? Rondava en l’entorn una creença de que era un dia poc apropiat socialment parlant, dia de “diumengers”, què pensaran els demés, què diran?. Però, ...què caram! Si era com un dissabte!. L’endemà era festa!. Què més donava!. Varem pensar que qui no vulgui que no vingui, i com no podia ser d’altre manera no va fallar ningú, i la creença es va demostrar mesquina i absurda. Portàvem mereixent aquesta festa gairebé 3 anys, temps que ens va servir per imaginar-la, per construir-la, per somiar-la, i mentre tant gaudir del trajecte. Ja ho diu la cançó de Lluis Llach “Viatge a Itaca”, que gaudir del camí és molt més interessant que obsessionar-te per arribar al destí. Tota la organització va sortir impecable: l’aperitiu, la música escollida, el menjar, el cava Rovellats, el vi Martinez Lacuesta, els combinats mentre ballàvem fins que les pròrrogues es van esgotar!. Ja feia moltes hores que era dilluns 1 de juny i la festa havia d’acabar. Han passat 14 anys d’això i alguns dels convidats ens han deixat per sempre en aquest espai de temps: àvies, familiars, amics . Malgrat tot, tenim la sort de mantenir els dos pares de les dues bandes vius i amb força salut encara. Algunes persones que no hi van ser, avui tindrien un lloc assegurat com a noves amistats actives i importants, i altres que van venir, potser ara ja no tindria sentit. Tenim més consciència ara de qui es important a les nostres vides i qui no. Quan mires el reportatge de la festassa, t’adones que 14 anys passen ràpid, i que alhora passen moltes coses durant aquest temps que fan que la vida canviï i que les persones canviem i evolucionem. Ja no som les mateixes persones de fa 14 anys,...som diferents i més savis. Un any després de la festassa, nasqué el primer fill, avui ja un pre-adolescent de 13 anys, rebel i inconformista com tots ho hem estat, i tres anys després a finals del 2001, el segon i darrer. En quant a la parella, la primera idea que em ve al cap és que som uns supervivents: moltes parelles amigues i conegudes s’han trencat durant aquest temps i sembla que hem resistit al naufragi. La segona, és el misteri de l’atzar de la vida, que em continua semblant un tema apassionant. El Woody Allen creu amb força convicció que trobar la parella adequada és qüestió de sort, i que l’amor et troba i no el pots anar a trobar. Si la sort no posa en el teu camí la persona adequada, ja pots esforçar-te, fer mil ajustos que potser s’arreglaran les coses durant una temporada, però la realitat tossuda s’imposarà. El temps és paciència i ens regala saviesa, maduresa i serenitat perquè tot flueixi d’una forma natural, sense forçar, amb un equilibri entre l’espai íntim individual, l’espai de parella, de família i d’amics escollits. Woody, jo també crec que és una qüestió de sort, i de molta energia positiva perquè continuí.

Què m'ha passat?

Què m’ha passat? En la fe, en la política, en l’amor, Francesc Puig i Busquets, Editorial Mediterrània.
És un llibre autobiogràfic d’un cosí germà de la meva mare escrit l’any 2004, dels que fan pensar, i molt. És la pel•lícula d’una vida intensa i profunda, plena de missatges i reflexions.
Alhora, el títol “Què m’ha passat?” és una exclamació d’observar l’evolució personal al llarg dels anys, i és fascinant veure els canvis que es produeixen de forma natural amb el temps.
Revisar la pròpia experiència vital pot ajudar a viure millor la incertesa dels temps actuals, i de ben segur que serveix per que aflorin tots els valors que defineixen de veritat qui som.
Qui sóc? Quina pregunta tan profunda i complexa i que important és afrontar-la amb valentia, seleccionant el gra de la palla, quedant-se amb l’essència i lo autèntic, fent fora lo superficial!.
Pels més agosarats, una altra pregunta encara més complexa i difícil de respondre perquè té a veure amb el futur, és: Qui vull ser? En qui vull convertir-me els propers 10 ó 20 anys o la resta de la meva vida?.
El futur és incert, no es pot predir. El que sí que es pot fer és treballar en les possibilitats que depenen d’un, en tot el que és possible, encara que sigui difícil i/o improbable.
El meu fill aquesta tarda m’ha fet la pregunta innocent de perquè no jugàvem a la loteria, i la resposta instintiva meva ha estat perquè no toca mai. Acte seguit he pensat en el tema de les possibilitats (no probabilitats que ja sabem que matemàticament son molt minses). Potser canviant l’hàbit de no jugar mai a la loteria degut a la creença de que mai toca, per l’hàbit contrari de jugar cada dia, 365 dies l’any, una petita quantitat amb una nova creença més lògica de que la loteria només toca a qui hi juga, pot ser un gest o detall d’optimisme i positivitat.
Imaginar-nos aquesta persona que volem ser d’aquí 20 anys, i que poguéssim tenir una conversa amb ell en la qual ens donés el seu llegat en base al que ha aprés, ens pot ajudar a veure com ha de ser la nostre evolució en els propers anys, en què canviar, com reinventar-nos.
Un altre pensament provocador al canvi, és imaginar-nos als 80 anys, sense haver-nos de retreure no haver estat prou valents d’haver fet els canvis necessaris, de vegades radicals, per fer allò que desitjàvem, no haver lluitat fins el darrer minut per fer realitat els nostres somnis i allò que ens apassiona. Quina sensació més trista morir així, no? Aquest és el retret més predominant en un estudi realitzat recentment, i fora bo que aprenguéssim la lliçó ara que encara hi som a temps.
El que em ve de gust dir en relació a això, és que un dels èxits que em semblen més importants a la vida és escriure la teva autobiografia o escriure’n vàries, que surtin de l’ànima i del cor, i que siguin la vida que realment has viscut. Les biografies, son vides escrites per altres, sovint interessades i manipulades, i una bona metàfora del que no hem de permetre que passi.
El Francesc no ha deixat que ningú li escrigui la seva vida, ell l’ha viscut, l’ha escrit i l’ha compartit amb autenticitat i generositat. Moltes gràcies.

La vida i la mort

L'altre dia es va publicar a la Contra de La Vanguardia una entrevista amb Lou Marinoff, l'autor de l'assaig "Más Platón y menos Prozak", que darrerament ha escrit un nou llibre que es diu "El Poder del Tao".
Aquest matí em rellegia l'entrevista i especialment la part final que resumeixo com a reflexió i per agafar perspectiva en el començament d'un any que serà mogut:
Quina és la causa principal de la mort?
El naixement, tot el que neix mor, tan sols és qüestió de temps. La vida és un meravellós regal TEMPORAL, i quan rebem un regal hem de ser agraïts. I com que tot regal de vida ve amb data de caducitat, cada moment és valuós i s'ha de celebrar.
Mentre es consideri que s'ha de celebrar la vida, es cultivarà el benestar. El problema sorgeix quan EL QUE TENS HO DONES PER FET, llavors deixes de valorar-ho i d'agrair-ho i el benestar es dilueix.
Celebra cada moment del 2012, és valuós!