S’cucS, primera part: Conec l’Imma l’hivern del 82, l’any del Mundial d’Espanya a S’cucS, una discoteca de Masnou. L’any 1981, potser vaig anar a S’cucS un parell de vegades a l’hivern i potser a alguna festa a l’estiu. Encara avui tinc gravat el record d’aquell primer cop, fent cua per entrar, amb 300 pessetes guardades a la ma dreta llestes per lliurar-li a aquell porter de color anomenat Jaime, aquell que ens deia: “Oh Chico, hay que sacar boleto”.
Però quan de debò vaig començar a “enganxar-me” a la màgia del món nou que significava per a mi S’cucS, va ser als 16 anys. Quasi cada cap de setmana, amb el meu íntim amic d’aleshores, en Jaime, pujàvem els divendres a Vallromanes. Vaig conèixer moltes noies, tot i que més que lligar, que no era el meu fort, observava, ballava i mirava, però no m’atrevia a xerrar amb noies que m’agradaven però no coneixia de res. Sort del costum de l’època de posar música per ballar lents a meitat de la tarda! Allò em forçava a moure’m i passar a l’acció si no volia quedar-me sol com un mussol conformat i resignat a veure com tothom ballava ben apretadet amb la noia que li agradava.
Un dissabte del mes de febrer de 1982, el DJ va “punxar” la primera cançó lenta de la tarda: crec que era la cançó de la pel•lícula “Arthur, el soltero de oro” que la cantava el Christopher Cross, aquell homenot la veueta del qual no lligava amb el seu físic.
Em vaig fixar en una noia molt moguda que tenia un atractivíssim somriure i una simpatia que em va semblar diferent a la resta. Unes quantes mirades mútues era el clàssic circuit mental quan algú t’agradava i volies tenir algun indici o prova de que eres correspost abans de decidir-te a donar algun pas. I així va ser amb l’Imma: van haver-hi uns minuts previs de creuament de mirades que em van donar aquesta sensació que necessitava per donar el pas de demanar-li per ballar i que no em rebutgés.
Aquell lent va canviar la meva vida, no tant aquell dia ni aquella setmana que vam sortir junts, sinó 13 anys després.
Titus Masnou, segona part: El mes de juny de 1995, després del clàssic de la paella a Vallromanes a casa el Josep, vaig anar a la discoteca Titus amb el Joan, a “rematar la nit”.
Jo estava molt cansat, així que després d’estar una estona allà i veient que el meu infatigable amic Joan no defallia, li vaig dir que m’anava a descansar al cotxe. El Joan era, i crec que encara és, com el Guti del Cracòvia: PIM-PAM, PIM-PAM. Li agradava tancar totes les discoteques. Aquell dia es va trobar amb una amiga comuna, la Mercedes, qui estava aquella nit amb l’Imma. Van venir tots tres, em van despertar i em van fer tornar dins la discoteca.
L’impacta que aquest retrobament em va causar va ser molt fort, i tot i que havien passat molts anys i que la nostra breu història dels 16 anys no tenia cap base sòlida per poder esperar gaire res, la veritat es que em va tornar a contagiar d’aquella energia tan positiva que em va atraure l’any 82, i em va tornar a inspirar molt bones vibracions.
Tenia ganes de tornar-la a veure, però no ens vam deixar cap telèfon. El dia de sant Joan, vaig convèncer al Josep per anar a TITUS perquè en el fons intuïa que ella potser hi seria i tenia moltes ganes de tornar-la a veure per poder xerrar i saber més de la seva vida,...i BINGO!! El destí va fer que hi fos, vam començar a parlar i em va entusiasmar tant, que li vaig proposar de quedar per sopar i continuar la conversa. Sense més dilació, aquell dissabte dia de sant Joan, vam quedar per sopar el mateix dilluns, què caram, perquè esperar! Al cap de dos dies!!
Dilluns, 26 de juny de 1995, Restaurant La Fitora: Recordo estar inquiet i expectant pel que podia deparar la trobada,...feia tant de temps que no sabia res d’ella, que gairebé era una desconeguda per a mi, i estava molt curiós per saber què m’havia perdut des dels 16 fins els 29 anys. Aquell sopar d’un dilluns dia 26 de juny, prometia ser una vetllada inoblidable, amb una taula reservada per a dues persones, al Restaurant La Fitora del Port Olímpic, mirant a la platja del bogatell..., i així va ser.
Ella va arribar molt atractiva i radiant, amb un aspecte molt alegre i vivaç. Era tant l’interès i curiositat que teníem tots dos per escoltar les nostres aventures i desventures en aquell període de 13 anys, que la conversa va fluir tota sola, de forma natural i espontània.
Vam tenir una llarga i seriosa conversa al restaurant, i jo no volia que s’acabés i es quedés tan sols en això, en una agradable vetllada, així que li vaig proposar d’anar a prendre quelcom per allà a prop. A 200 metres del restaurant hi havia un bar, i vam demanar una ampolla de cava. La conversa continuava i tan ella com jo estàvem cada cop més relaxats i desinhibits.
Quan vam acabar-la, ens vam assentar a fora, en les bancades que hi ha en el passeig de dalt del port, des d’on es veuen els locals i els vaixells al vell mig del port olímpic. I allà vam continuar xerrant i xerrant fins que les nostres mirades es van quedar clavades fixament durant el minut de silenci més clarificador i rellevant de la meva vida.
El missatge d’aquell silenci em deia que volia estar amb ella i que no la deixés escapar. Després del minut de silenci li vaig preguntar: “et puc fer un petó?” . Ella em va autoritzar, va contestar que sí. La pregunta tenia trampa, perquè no va ser un petó, sinó un darrera l’altre fins que em va interrompre a les quatre de la matinada dient-me que havia d’anar aquell mateix dimarts, en poques hores, a Lleida per feina. Si no hagués estat per això no sé pas quina hora ens hagués donat perquè el magnetisme i la passió només havia fet que començar.
La propera trobada seria el dia 1 de juliol, on coneixeria el seu petit pis del carrer sant Francesc d’Assis de Masnou, i aquella tarde-nit, es va consolidar definitivament l’inici d’una relació que ja no ens separaria més.
Jo tenia que anar a Menorca per feina i m’ho vaig planificar per anar-hi un dilluns i aprofitar el cap de setmana previ. Crec que era la primera o segona setmana de juliol, i sense por li vaig proposar si li vindria de gust passar el cap de setmana amb mi. La seva resposta afirmativa immediata i il•lusionada “Carpe Diem” em va acabar de convèncer que definitivament m’encantava la seva personalitat i autenticitat. Per a mi significava poder començar a fer realitat els meus somnis romàntics d’estar amb la persona que volia estar, i fer un munt de projectes i aventures que tenia congelades fins trobar la persona adequada.
Després d’aquest meravellós cap de setmana de mútua descoberta, en va venir una altra i una altra, la boda de la nostra amiga comú Mercedes, l’ estada de l’Imma a Londres durant 20 dies d’agost, uns dies de vacances a Cap sa Sal, la festassa del meu 30è aniversari a casa el Josep, el meu viatge per feina a Estats Units, la nit a l’Hotel Arts, el dinar de presentació als sogres, i per acabar l’any, l’impuls més boig i “Carpe Diem” que mai cap dels dos havia fet fins aleshores: un viatge de 8 dies a Bora-Bora, la Polinèsia, del 30 de desembre a 7 de gener de 1996.
Per resumir la resta, vam aprofitar el temps per coneix-se’ns l’un a l’altre i estar segurs de que ens podíem fer feliços mútuament i formar una família, des del 26 de juny de 1995 fins el 31 de maig de 1998, data del nostre casament.
Una mica més d’un any i un mes, el dia 19 de juny de 1999, va fer-se realitat el nostre somni de ser pares amb el naixement del nostre primer fill, Jaume.
La família de quatre no va arribar fins el dia 1 de novembre del 2001, el dia que va néixer el nostre segon fill, Oriol.
El camí d’aquests 15 anys, ha estat ple de moments únics i entranyables combinat amb alguns moments difícils, que amb diàleg, amor, i humilitat hem superat i n’hem tret importants lliçons de vida.
L’ evolució personal de l’Imma i meva també ha estat important: el procés de canvis evidents en les nostres maneres de ser i de pensar no han impedit que els nostres projectes a la vida puguin seguir sent compatibles. De fet, penso que la maduresa d’ambdós, fa que tinguem les coses més clares i que coincidim en lo essencial per continuar el viatge junts.
Avui, 26 de juny de 2010, tinc la convicció més que mai, que l’Imma ha estat el millor que m’he trobat en el meu viatge per la vida, i em sento molt afortunat d’haver intuït que havia de “tirar-li els trastos” aquell dilluns nit de fa 15 anys i estic molt content que m’hagués correspost.
Han estat 15 anys amb moments meravellosos, tenim dos fills EXTRA-ORDINARIS, molt diferents en el caràcter i en la forma de ser, que enriqueixen i omplen la nostra vida, que son la nostra principal passió, i pels quals sentim un amor INCONDICIONAL i infinit.
Amb l’Imma he fet realitat el meu somni anhelat de formar una família i poder treballar per ser un bon pare i un bon marit. Aquests dos amors son els valors més importants de la meva vida, algo que per sí sol, ja dona un gran sentit a la meva existència.
Gràcies Imma pel camí recorregut fins ara.
T’estimo molt!
