Què m’ha passat? En la fe, en la política, en l’amor, Francesc Puig i Busquets, Editorial Mediterrània.
És un llibre autobiogràfic d’un cosí germà de la meva mare escrit l’any 2004, dels que fan pensar, i molt. És la pel•lícula d’una vida intensa i profunda, plena de missatges i reflexions.
Alhora, el títol “Què m’ha passat?” és una exclamació d’observar l’evolució personal al llarg dels anys, i és fascinant veure els canvis que es produeixen de forma natural amb el temps.
Revisar la pròpia experiència vital pot ajudar a viure millor la incertesa dels temps actuals, i de ben segur que serveix per que aflorin tots els valors que defineixen de veritat qui som.
Qui sóc? Quina pregunta tan profunda i complexa i que important és afrontar-la amb valentia, seleccionant el gra de la palla, quedant-se amb l’essència i lo autèntic, fent fora lo superficial!.
Pels més agosarats, una altra pregunta encara més complexa i difícil de respondre perquè té a veure amb el futur, és: Qui vull ser? En qui vull convertir-me els propers 10 ó 20 anys o la resta de la meva vida?.
El futur és incert, no es pot predir. El que sí que es pot fer és treballar en les possibilitats que depenen d’un, en tot el que és possible, encara que sigui difícil i/o improbable.
El meu fill aquesta tarda m’ha fet la pregunta innocent de perquè no jugàvem a la loteria, i la resposta instintiva meva ha estat perquè no toca mai. Acte seguit he pensat en el tema de les possibilitats (no probabilitats que ja sabem que matemàticament son molt minses). Potser canviant l’hàbit de no jugar mai a la loteria degut a la creença de que mai toca, per l’hàbit contrari de jugar cada dia, 365 dies l’any, una petita quantitat amb una nova creença més lògica de que la loteria només toca a qui hi juga, pot ser un gest o detall d’optimisme i positivitat.
Imaginar-nos aquesta persona que volem ser d’aquí 20 anys, i que poguéssim tenir una conversa amb ell en la qual ens donés el seu llegat en base al que ha aprés, ens pot ajudar a veure com ha de ser la nostre evolució en els propers anys, en què canviar, com reinventar-nos.
Un altre pensament provocador al canvi, és imaginar-nos als 80 anys, sense haver-nos de retreure no haver estat prou valents d’haver fet els canvis necessaris, de vegades radicals, per fer allò que desitjàvem, no haver lluitat fins el darrer minut per fer realitat els nostres somnis i allò que ens apassiona. Quina sensació més trista morir així, no? Aquest és el retret més predominant en un estudi realitzat recentment, i fora bo que aprenguéssim la lliçó ara que encara hi som a temps.
El que em ve de gust dir en relació a això, és que un dels èxits que em semblen més importants a la vida és escriure la teva autobiografia o escriure’n vàries, que surtin de l’ànima i del cor, i que siguin la vida que realment has viscut. Les biografies, son vides escrites per altres, sovint interessades i manipulades, i una bona metàfora del que no hem de permetre que passi.
El Francesc no ha deixat que ningú li escrigui la seva vida, ell l’ha viscut, l’ha escrit i l’ha compartit amb autenticitat i generositat. Moltes gràcies.
