"You must remember this
A kiss is still a kiss, a sigh is just a sigh
The fundamental things apply
As time goes by"
(Traducció lletra de la cançó de la pel•lícula Casablanca: has de recordar que un petó és encara un petó i un sospir tan sols un sospir, i que les coses fonamentals passen conforme passa el temps").
Fer anys és per sobre de tot un bon senyal. Significa que hi ets, que estàs viu.
Què hi ha més important que ser-hi per poder explicar les aventures i desventures de la teva vida?
Tanmateix, fer anys és també una alarma crua i sincera que assenyala la part ja consumida del teu rellotge vital, i la que et queda en el teu imaginari optimista, que sovint tendeix a programar una vellesa amb salut fins els 80 anys almenys, i que fa la vista grossa a les morts prematures que ensorren aquesta il•lusió.
Sovint recordo amb nostàlgia i nitidesa els estius d’infantesa a Vallromanes, quan els avis materns ens cuidaven mentre els pares treballaven a Barcelona. Records que no em semblen tan llunyans, però ho són. Can Brutau és avui una masia abandonada, els avis són morts, els pares són avui molt avis, i els infants som avui els pares que treballem.
Com li diria l’avi Jaume a l’avia Maria: “Manoi, Maria, manoi, que ràpid que passa el temps!”.
Coincidint amb les noces d’or dels pares que estem a punt de celebrar, recordo les d’argent, encara amb els avis vius, i l’associo amb el sopar al restaurant 7 Portes i la il•lusió que teníem en celebrar un mes més tard les noces d’or dels avis. Aquest flashback em fa prendre consciència que ja fa 25 anys de la mort de l’avi Jaume, el meu padrí, i que no vam poder celebrar les noces d’or, malgrat va arribar als 50 anys i un dia de casat.
Aquest aniversari, sense ser cap xifra rodona d’anys, reconec que m’enxampa capficat, pensatiu, poruc, sensible, vulnerable, i alhora amb reserves d’energia positiva ,rebel, inquiet, amb ganes de canvis i amb necessitat de nous projectes vitals il•lusionants. És una lluita entre aquestes dues “veuetes”.
Tinc dret a sentir-me profundament afortunat de tenir una família que m’estimo amb deliri i a valorar tot el que ha estat fins ara la meva vida. Alhora també, tinc dret a fer un anàlisi introspectiu i íntim, autocrític, i a imaginar que voldria que passés en els propers anys.
Potser revifa la crisi dels 40.
Estic fent tot el que vull fer? Si no es així, a què estic esperant?
Sovint penso que no sóc prou radical i determinat a treure-li tot el suc a la vida, i que potser en alguns aspectes no estic invertint òptimament el temps escàs de vida que em queda.
Trobo a faltar inspiració i clarividència en aquest moment precís de la meva vida.
Cal reaccionar. Vull divertir-me, vull més passió, vull que surti més el nen que porto dins, vull riure molt més, vull estimar més i millor, vull ser útil als meus i generós amb altra gent que em pugui necessitar, vull ser la meva essència, amb autenticitat i vulnerabilitat, ingenuïtat i bona fe i vull elegir amb quines persones compartir el meu temps. Vull il•lusionar-me i VIURE amb intensitat!!
