LLÀGRIMES DE PLENITUD
La plenitud no és quelcom que puguis arribar a posseir o obtenir. És quelcom que pots arribar a viure.
El treball d’en Pep Guardiola des de que va assumir el repte d’agafar el primer equip del Barça, podria qualificar-se com a “Coaching de Plenitud”.
Un bon Coach és un mestre en la motivació de persones. Per aconseguir-ho, ha de tenir una intel•ligència emocional molt desenvolupada que el permeti CONNECTAR amb l’essència de cada individu.
Un bon Coach és humil i admet que no és perfecte, que és vulnerable com tothom, i que necessita que l’acompanyin i ajudin en el camí. Necessita en moments de dubtes i confusió, anestesiar la “veueta” que saboteja els seus ideals, i confiar en algú que el retorni als seus valors.
Els valors d’en Pep tenen una base clarament emocional, que sense ell voler-ho, es van manifestar en forma de llàgrimes de plenitud. Valors construïts en bona part a la seva segona casa, la Masia, i que li han permès descobrir tresors amagats com Pedro, Busquets i Jeffren. Tots tres van jugar la final del Mundialet, i fa ben poc eren uns desconeguts jugadors de Tercera Divisió.
Treure aquell equip ensorrat del 2008 de la zona de confort i adulació de l’entorn, i conduir-lo a la plenitud, ha estat un procés de clarificació d’uns valors endormiscats que ja existien, als quals hi ha afegit Compromís, Disciplina, Valentia, Autenticitat i SENTIMENT, potser el valor que més ressona pel fet diferencial de tenir 8 jugadors titulars indiscutibles provinents de la pedrera, tres d’ells considerats entre els 5 millors jugadors del món l’any 2009.
La resta ha estat una travessia on en Pep ha sabut gestionar magistralment l’entorn, ha mantingut sempre la brúixola que ha portat a guanyar-ho tot, i en els moments difícils, s’ha concedit el permís de somniar i visualitzar aquell Barça ideal imaginat, connectar amb la seva essència, escoltar la seva “veueta sàvia” i recordar els valors treballats.
Tot guanyat, tot per guanyar, llàgrimes de plenitud!
martes, 22 de diciembre de 2009
martes, 1 de diciembre de 2009
25 consells d'una sàvia culta de 90 anys, Regina Brett
- La vida és massa curta per a perdre el temps odiant a algú
- No tens que guanyar cada discussió. Has d'estar d'acord en no estar d'acord
- Plora amb algú. Alleuja més que plorar sol
- Fes les paus amb el teu passat per a que no arruïni el present
- No comparis la teva vida amb la d'altres. No tens ni idea de cóm és la seva travessia
- Si una relació té de ser secreta, millor no tenir-la
- Respira profundament. Això calma la ment
- Elimina tot el que no sigui útil, bonic o alegre
- Mai és massa tard per a tenir una infantesa feliç. Però la segona només depèn de tu
- Quan es tracta de perseguir allò que estimes a la vida, no acceptis un "no per resposta
- L'òrgan sexual més important és el cervell
- Ningú és responsable de la teva felicitat, tan sols tu
- Emmarca tot suposat "desastre" amb aquestes paraules: "en cinc anys, això importarà?"
- Perdona-ho tot a tots
- El que els altres pensin de tu, no t'ha de importar
- El temps ho guareix gairebé tot. Dona temps al temps
- No et prenguis tan en serio, Ningú més ho fa
- No qüestionis la vida. Tan sols viu-la i aprofita-la al màxim avui
- Tot el que verdaderament importa al final és que hagis estimat
- Surt tots els dies, Els miracles estan esperant a totes parts
- Si uníssim els nostres problemes i veiéssim la pila que tenen els altres, voldríem els nostres
- L'enveja és una pèrdua de temps. Tu ja tens tot el que necessites
- Cedeix
- La vida no està embolcallada amb un llaç, però segueix sent un regal
- Els amics són la família que nosaltres mateixos escollim
lunes, 9 de noviembre de 2009
Cap de setmana de Coaching
Fins ara només havia experimentat caps de setmana tipus "coach&potatoes" (estar tirat al sofà llegint, escoltant música o veient pel•lícules de cine), però aquest cap de setmana no ha estat un cap de setmana "coach&potatoes", sinó de coaching.
Aquest és el títol de la pel•lícula que hem rodat, una pel•lícula intimista, amb diàlegs molt profunds, molt emocional, protagonitzada per 21 actors i actrius novells, el talent dels quals ha explotat i ha superat qualsevol expectativa.
Després que la productora de la pel•lícula ens donés la benvinguda divendres a les 3 de la tarda, ens vam posar en mans dels dos directors, un home americà i una dona turca assistits per una traductora i un ajudant de direcció.
Les úniques recomanacions i consells que ens van donar abans de començar a rodar les primeres escenes és que "ens deixéssim anar", que no jutgéssim ni volguéssim qüestionar el guió, simplement que fóssim autèntics i ens deixéssim estar de vergonyes.
La pel•lícula és una orgia d'emocions: somnis, passions, propòsits vitals, amor, pors, què vols, quès, quès i més quès, preguntes potents, poderoses, de les que t'obliguen a pensar i a donar la cara, que et desperten i et fan sentir viu.
Tot plegat, un bon producte, un "remake" americà, amb un guió molt ben planificat i treballat; un format amb resultats provats, expert en saber obrir la cuirassa del cor, de les emocions.
El guió es la interacció improvisada entre els 21 personatges, i per tant els diàlegs entre 11 parelles i de vegades "trios" (un d'ells, observador-voyeur).
Les relacions van ser curtes (no més de 12 minuts) i descaradament promíscues (ningú repetia amb ningú), sobre tot homes i dones, i encara ho haguessin estat més si no fos pel temps limitat, i els talls dels directors i l'ajudant...., en fi, que no és van poder consumar els "tete-a-tete" de tothom amb tothom.
Si la organització del rodatge hagués optat per la concentració intensiva tipus "pensió completa" en el mateix hotel-resort, l'experiència s'hagués assemblat al famós reality show que tots sabem..., però no va estar així, i els actors i actrius van poder anar a sopar i a dormir a les seves cases i amb les seves famílies.
Aquests trencaments van ser encertats i necessaris per tornar a la vida real, comprovar que allí res havia canviat, desendollar-nos de la intensitat emocional del rodatge i carregar piles per l'endemà, sobretot la nit de dissabte a diumenge, prèvia sessió de coaching individual de cada actriu i actor amb l'ànima caritativa que es va prestar al joc.
El darrer dia de rodatge va ser la desinhibició total, els personatges encarnats pels actors i actrius (fins i tot hi havia el personatge d'un Drag Queen!!),van entusiasmar tan sorprenentment als directors i als seus mateixos companys de repartiment, que allò es va convertir en una divertidíssima i surrealista sessió de risoteràpia.
Finalment per acabar, el dolor del comiat, el cor i l'ànima totalment nua, entregada, plorant per dins (algunes fins i tot descaradament per fora!!), emocionada de l'experiència irrepetible, impressionada per la generositat de tothom...
Actors i actrius que no es coneixien els uns amb els altres en el moment d'iniciar el rodatge, s'abraçaven i es feien al final del rodatge uns petons molt emotius, tot celebrant el resultat de l'experiència i a la vegada acomiadant-se d'aquelles persones que eren unes desconegudes divendres a la tarda, però de les quals n'havien pogut fer un "tast" prou interessant durant el cap de setmana.
The End, final de la pel•lícula.
Els protagonistes, ja de camí cap a les seves cases i retornant a la seva vida real, es van anar refredant progressivament, canviant el xip i tornant a LA MENT sempre "pre-ocupada" de les obligacions rutinàries de la setmana vinent, i se’n van anar a dormir extasiats de l'energia consumida en el rodatge del cap de setmana.
Per la nit van somniar; somnis molt profunds, i l'endemà es van aixecar encara "empanats", preguntant-se si les sensacions tan agradables que van tenir en el rodatge de la pel•lícula durant el cap de setmana van ser similars a les dels altres actors i actrius...
Cadascú es va muntar la seva pel•lícula, però...quina és la pel•lícula dels demés companys? és una curiositat important? en tot cas, cada pel•lícula és única i confidencial i quedarà en la memòria de cadascú.
Ara tinc un nou projecte que m’engresca: produir, dirigir i protagonitzar la meva pròpia pel•lícula. M’il•lusiona imaginar-me l'argument i el repartiment d'actors i actrius
Aquí queden escrites en clau irònica, a voltes amb un toc d'humor, però sempre escrites amb el cor i de bona fe, algunes metàfores d'una experiència inoblidable.
Ahir a la nit, plorava del riure recordant les escenes surrealistes dels personatges quan van sortir "al ruedo", el pallasso fent-nos cantar, etc....
Ah, i part del truco del nostre estrany estat d'ànim, de ben segur que és precisament per la quantitat de vegades que vam riure, millor dit vam plorar de riure!! Diuen que la diferència entre els nens i els adults és el número de vegades que riuen cada dia. Jo crec que ahir diumenge vam acumular reserves per tota la setmana!! i sempre ens queda la pel•lícula per recordar i tornar a riure!!
El que és innegable és que ha estat una experiència "Carpe Diem", i que estic "extra-ordinariament" feliç d'haver-me atrevit a l'aventura del rodatge de la pel•lícula "Cap de setmana de coaching".
Fins sempre!!
Aquest és el títol de la pel•lícula que hem rodat, una pel•lícula intimista, amb diàlegs molt profunds, molt emocional, protagonitzada per 21 actors i actrius novells, el talent dels quals ha explotat i ha superat qualsevol expectativa.
Després que la productora de la pel•lícula ens donés la benvinguda divendres a les 3 de la tarda, ens vam posar en mans dels dos directors, un home americà i una dona turca assistits per una traductora i un ajudant de direcció.
Les úniques recomanacions i consells que ens van donar abans de començar a rodar les primeres escenes és que "ens deixéssim anar", que no jutgéssim ni volguéssim qüestionar el guió, simplement que fóssim autèntics i ens deixéssim estar de vergonyes.
La pel•lícula és una orgia d'emocions: somnis, passions, propòsits vitals, amor, pors, què vols, quès, quès i més quès, preguntes potents, poderoses, de les que t'obliguen a pensar i a donar la cara, que et desperten i et fan sentir viu.
Tot plegat, un bon producte, un "remake" americà, amb un guió molt ben planificat i treballat; un format amb resultats provats, expert en saber obrir la cuirassa del cor, de les emocions.
El guió es la interacció improvisada entre els 21 personatges, i per tant els diàlegs entre 11 parelles i de vegades "trios" (un d'ells, observador-voyeur).
Les relacions van ser curtes (no més de 12 minuts) i descaradament promíscues (ningú repetia amb ningú), sobre tot homes i dones, i encara ho haguessin estat més si no fos pel temps limitat, i els talls dels directors i l'ajudant...., en fi, que no és van poder consumar els "tete-a-tete" de tothom amb tothom.
Si la organització del rodatge hagués optat per la concentració intensiva tipus "pensió completa" en el mateix hotel-resort, l'experiència s'hagués assemblat al famós reality show que tots sabem..., però no va estar així, i els actors i actrius van poder anar a sopar i a dormir a les seves cases i amb les seves famílies.
Aquests trencaments van ser encertats i necessaris per tornar a la vida real, comprovar que allí res havia canviat, desendollar-nos de la intensitat emocional del rodatge i carregar piles per l'endemà, sobretot la nit de dissabte a diumenge, prèvia sessió de coaching individual de cada actriu i actor amb l'ànima caritativa que es va prestar al joc.
El darrer dia de rodatge va ser la desinhibició total, els personatges encarnats pels actors i actrius (fins i tot hi havia el personatge d'un Drag Queen!!),van entusiasmar tan sorprenentment als directors i als seus mateixos companys de repartiment, que allò es va convertir en una divertidíssima i surrealista sessió de risoteràpia.
Finalment per acabar, el dolor del comiat, el cor i l'ànima totalment nua, entregada, plorant per dins (algunes fins i tot descaradament per fora!!), emocionada de l'experiència irrepetible, impressionada per la generositat de tothom...
Actors i actrius que no es coneixien els uns amb els altres en el moment d'iniciar el rodatge, s'abraçaven i es feien al final del rodatge uns petons molt emotius, tot celebrant el resultat de l'experiència i a la vegada acomiadant-se d'aquelles persones que eren unes desconegudes divendres a la tarda, però de les quals n'havien pogut fer un "tast" prou interessant durant el cap de setmana.
The End, final de la pel•lícula.
Els protagonistes, ja de camí cap a les seves cases i retornant a la seva vida real, es van anar refredant progressivament, canviant el xip i tornant a LA MENT sempre "pre-ocupada" de les obligacions rutinàries de la setmana vinent, i se’n van anar a dormir extasiats de l'energia consumida en el rodatge del cap de setmana.
Per la nit van somniar; somnis molt profunds, i l'endemà es van aixecar encara "empanats", preguntant-se si les sensacions tan agradables que van tenir en el rodatge de la pel•lícula durant el cap de setmana van ser similars a les dels altres actors i actrius...
Cadascú es va muntar la seva pel•lícula, però...quina és la pel•lícula dels demés companys? és una curiositat important? en tot cas, cada pel•lícula és única i confidencial i quedarà en la memòria de cadascú.
Ara tinc un nou projecte que m’engresca: produir, dirigir i protagonitzar la meva pròpia pel•lícula. M’il•lusiona imaginar-me l'argument i el repartiment d'actors i actrius
Aquí queden escrites en clau irònica, a voltes amb un toc d'humor, però sempre escrites amb el cor i de bona fe, algunes metàfores d'una experiència inoblidable.
Ahir a la nit, plorava del riure recordant les escenes surrealistes dels personatges quan van sortir "al ruedo", el pallasso fent-nos cantar, etc....
Ah, i part del truco del nostre estrany estat d'ànim, de ben segur que és precisament per la quantitat de vegades que vam riure, millor dit vam plorar de riure!! Diuen que la diferència entre els nens i els adults és el número de vegades que riuen cada dia. Jo crec que ahir diumenge vam acumular reserves per tota la setmana!! i sempre ens queda la pel•lícula per recordar i tornar a riure!!
El que és innegable és que ha estat una experiència "Carpe Diem", i que estic "extra-ordinariament" feliç d'haver-me atrevit a l'aventura del rodatge de la pel•lícula "Cap de setmana de coaching".
Fins sempre!!
jueves, 27 de agosto de 2009
DALAI LAMA
L'altre dia em va arribar un missatge breu però profund.
En ell li feien al Dalai Lama la següent pregunta:
Què li sorprén més de la humanitat?
Resposta: Els homes.
...perquè perden la salut per guanyar diners per després perdre'ls per recuperar la salut
...perquè per pensar ansiosament en el futur no disfruten el present, amb lo qual no viuen ni el present ni el futur
...i perquè viuen com si no tinguéssin que morir mai...i moren com si mai haguéssin viscut
Aquesta darrera resposta del Dalai Lama és impactant perquè sovint oblidem que no som immortals.
La mort és un tabú, ningú vol pensar-hi, tothom la veu lluny, ningú que gaudeixi de salut s'imagina que la mort pugui tocar a la seva porta, però...pot tocar.
En el fons és el que fa que la vida sigui imprevisible i emocionant.
Ens han educat a no pensar-hi mai, tan sols hi aterrem quan s´ens mor una persona estimada.
Tanmateix, si prenem consciència i de tant en tant hi pensem, probablement ens ajudi a ser més autèntics, més humils i més valents a l'hora de prendre decisions.
Valorem que estem vius, assumim que no sabem fins quan durarà aquest regal, disfrutem estimant de debò i no perdem el temps amb el nostre ego: demanem-li el divorci.
En ell li feien al Dalai Lama la següent pregunta:
Què li sorprén més de la humanitat?
Resposta: Els homes.
...perquè perden la salut per guanyar diners per després perdre'ls per recuperar la salut
...perquè per pensar ansiosament en el futur no disfruten el present, amb lo qual no viuen ni el present ni el futur
...i perquè viuen com si no tinguéssin que morir mai...i moren com si mai haguéssin viscut
Aquesta darrera resposta del Dalai Lama és impactant perquè sovint oblidem que no som immortals.
La mort és un tabú, ningú vol pensar-hi, tothom la veu lluny, ningú que gaudeixi de salut s'imagina que la mort pugui tocar a la seva porta, però...pot tocar.
En el fons és el que fa que la vida sigui imprevisible i emocionant.
Ens han educat a no pensar-hi mai, tan sols hi aterrem quan s´ens mor una persona estimada.
Tanmateix, si prenem consciència i de tant en tant hi pensem, probablement ens ajudi a ser més autèntics, més humils i més valents a l'hora de prendre decisions.
Valorem que estem vius, assumim que no sabem fins quan durarà aquest regal, disfrutem estimant de debò i no perdem el temps amb el nostre ego: demanem-li el divorci.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)