Què m'ha passat?

Què m’ha passat? En la fe, en la política, en l’amor, Francesc Puig i Busquets, Editorial Mediterrània.
És un llibre autobiogràfic d’un cosí germà de la meva mare escrit l’any 2004, dels que fan pensar, i molt. És la pel•lícula d’una vida intensa i profunda, plena de missatges i reflexions.
Alhora, el títol “Què m’ha passat?” és una exclamació d’observar l’evolució personal al llarg dels anys, i és fascinant veure els canvis que es produeixen de forma natural amb el temps.
Revisar la pròpia experiència vital pot ajudar a viure millor la incertesa dels temps actuals, i de ben segur que serveix per que aflorin tots els valors que defineixen de veritat qui som.
Qui sóc? Quina pregunta tan profunda i complexa i que important és afrontar-la amb valentia, seleccionant el gra de la palla, quedant-se amb l’essència i lo autèntic, fent fora lo superficial!.
Pels més agosarats, una altra pregunta encara més complexa i difícil de respondre perquè té a veure amb el futur, és: Qui vull ser? En qui vull convertir-me els propers 10 ó 20 anys o la resta de la meva vida?.
El futur és incert, no es pot predir. El que sí que es pot fer és treballar en les possibilitats que depenen d’un, en tot el que és possible, encara que sigui difícil i/o improbable.
El meu fill aquesta tarda m’ha fet la pregunta innocent de perquè no jugàvem a la loteria, i la resposta instintiva meva ha estat perquè no toca mai. Acte seguit he pensat en el tema de les possibilitats (no probabilitats que ja sabem que matemàticament son molt minses). Potser canviant l’hàbit de no jugar mai a la loteria degut a la creença de que mai toca, per l’hàbit contrari de jugar cada dia, 365 dies l’any, una petita quantitat amb una nova creença més lògica de que la loteria només toca a qui hi juga, pot ser un gest o detall d’optimisme i positivitat.
Imaginar-nos aquesta persona que volem ser d’aquí 20 anys, i que poguéssim tenir una conversa amb ell en la qual ens donés el seu llegat en base al que ha aprés, ens pot ajudar a veure com ha de ser la nostre evolució en els propers anys, en què canviar, com reinventar-nos.
Un altre pensament provocador al canvi, és imaginar-nos als 80 anys, sense haver-nos de retreure no haver estat prou valents d’haver fet els canvis necessaris, de vegades radicals, per fer allò que desitjàvem, no haver lluitat fins el darrer minut per fer realitat els nostres somnis i allò que ens apassiona. Quina sensació més trista morir així, no? Aquest és el retret més predominant en un estudi realitzat recentment, i fora bo que aprenguéssim la lliçó ara que encara hi som a temps.
El que em ve de gust dir en relació a això, és que un dels èxits que em semblen més importants a la vida és escriure la teva autobiografia o escriure’n vàries, que surtin de l’ànima i del cor, i que siguin la vida que realment has viscut. Les biografies, son vides escrites per altres, sovint interessades i manipulades, i una bona metàfora del que no hem de permetre que passi.
El Francesc no ha deixat que ningú li escrigui la seva vida, ell l’ha viscut, l’ha escrit i l’ha compartit amb autenticitat i generositat. Moltes gràcies.

La vida i la mort

L'altre dia es va publicar a la Contra de La Vanguardia una entrevista amb Lou Marinoff, l'autor de l'assaig "Más Platón y menos Prozak", que darrerament ha escrit un nou llibre que es diu "El Poder del Tao".
Aquest matí em rellegia l'entrevista i especialment la part final que resumeixo com a reflexió i per agafar perspectiva en el començament d'un any que serà mogut:
Quina és la causa principal de la mort?
El naixement, tot el que neix mor, tan sols és qüestió de temps. La vida és un meravellós regal TEMPORAL, i quan rebem un regal hem de ser agraïts. I com que tot regal de vida ve amb data de caducitat, cada moment és valuós i s'ha de celebrar.
Mentre es consideri que s'ha de celebrar la vida, es cultivarà el benestar. El problema sorgeix quan EL QUE TENS HO DONES PER FET, llavors deixes de valorar-ho i d'agrair-ho i el benestar es dilueix.
Celebra cada moment del 2012, és valuós!

As times goes by

"You must remember this
A kiss is still a kiss, a sigh is just a sigh
The fundamental things apply
As time goes by"
(Traducció lletra de la cançó de la pel•lícula Casablanca: has de recordar que un petó és encara un petó i un sospir tan sols un sospir, i que les coses fonamentals passen conforme passa el temps").

Fer anys és per sobre de tot un bon senyal. Significa que hi ets, que estàs viu.
Què hi ha més important que ser-hi per poder explicar les aventures i desventures de la teva vida?
Tanmateix, fer anys és també una alarma crua i sincera que assenyala la part ja consumida del teu rellotge vital, i la que et queda en el teu imaginari optimista, que sovint tendeix a programar una vellesa amb salut fins els 80 anys almenys, i que fa la vista grossa a les morts prematures que ensorren aquesta il•lusió.
Sovint recordo amb nostàlgia i nitidesa els estius d’infantesa a Vallromanes, quan els avis materns ens cuidaven mentre els pares treballaven a Barcelona. Records que no em semblen tan llunyans, però ho són. Can Brutau és avui una masia abandonada, els avis són morts, els pares són avui molt avis, i els infants som avui els pares que treballem.
Com li diria l’avi Jaume a l’avia Maria: “Manoi, Maria, manoi, que ràpid que passa el temps!”.
Coincidint amb les noces d’or dels pares que estem a punt de celebrar, recordo les d’argent, encara amb els avis vius, i l’associo amb el sopar al restaurant 7 Portes i la il•lusió que teníem en celebrar un mes més tard les noces d’or dels avis. Aquest flashback em fa prendre consciència que ja fa 25 anys de la mort de l’avi Jaume, el meu padrí, i que no vam poder celebrar les noces d’or, malgrat va arribar als 50 anys i un dia de casat.
Aquest aniversari, sense ser cap xifra rodona d’anys, reconec que m’enxampa capficat, pensatiu, poruc, sensible, vulnerable, i alhora amb reserves d’energia positiva ,rebel, inquiet, amb ganes de canvis i amb necessitat de nous projectes vitals il•lusionants. És una lluita entre aquestes dues “veuetes”.
Tinc dret a sentir-me profundament afortunat de tenir una família que m’estimo amb deliri i a valorar tot el que ha estat fins ara la meva vida. Alhora també, tinc dret a fer un anàlisi introspectiu i íntim, autocrític, i a imaginar que voldria que passés en els propers anys.
Potser revifa la crisi dels 40.
Estic fent tot el que vull fer? Si no es així, a què estic esperant?
Sovint penso que no sóc prou radical i determinat a treure-li tot el suc a la vida, i que potser en alguns aspectes no estic invertint òptimament el temps escàs de vida que em queda.
Trobo a faltar inspiració i clarividència en aquest moment precís de la meva vida.
Cal reaccionar. Vull divertir-me, vull més passió, vull que surti més el nen que porto dins, vull riure molt més, vull estimar més i millor, vull ser útil als meus i generós amb altra gent que em pugui necessitar, vull ser la meva essència, amb autenticitat i vulnerabilitat, ingenuïtat i bona fe i vull elegir amb quines persones compartir el meu temps. Vull il•lusionar-me i VIURE amb intensitat!!

The unforgettable journey…el viatge inoblidable

Sempre he cregut en les coincidències. Avui al matí mentre esmorzava pensava que havia arribat el moment d’ escriure la crònica de Wembley 2011. A la radio sonava la cançó de Cole Porter “Unforgettable”, i penso que seria un títol escaient.
Una hora més tard, mentre feia temps a la sala d’espera de l’Ave camí de Madrid, llegeixo en lletres grans a la paret “The unforgettable journey...” i a la paret del costat, en català, “El viatge inoblidable...”. Coincidència? Sí, segurament. El cert és que aquesta casualitat m’ha inspirat a escriure l’aventura de dissabte passat dia 28 de maig de 2011.
Fa 19 anys, en el meravellós any olímpic, ja vaig ser a Wembley amb uns amics, i vàrem tenir la sort de conquerir, al tercer intent, la primera Champions. Aleshores el Barça tenia una altra dimensió, no calien sorteigs per obtenir entrades. Ara t’ha de tocar la possibilitat d’anar-hi!.
La intuïció i la il•lusió em van empènyer a apuntar-me amb els tres carnets de casa més el del meu pare,...i va tocar! Ara calia jugar bé les cartes per engrescar tothom.
Vaig esperar a dissabte de fa 15 dies, en el primer dia de platja, per explicar als meus fills que ens havien tocat les entrades. Inicialment, com deia l’ex President Núñez els vaig dir que “no ens ho podem permitir”. Cares de decepció, i acte seguit silencis i actitud d’acceptació i comprensió, alhora que no es rendien i mantenien l’esperança en un canvi d’opinió. Aquesta reacció infantil d’optimisme i il•lusió, malgrat el NO inicial, ens va contagiar i estovar per a començar a plantejar-nos seriosament el projecte. Ens van arribar al cor, i aquell mateix migdia, mentre dinàvem, en un atac irracional de “carpe diem”, vàrem decidir fer realitat el somni, aprendre dels nens i ser una mica com ells.
El viatge no ha estat d'un dia. Va començar fa quinze dies aquell dissabte al migdia, i va acabar ahir dilluns a l’hora de sopar, mentre compartíem amb els nens les seves sensacions, vivències, records i aprenentatges. L'hem gaudit moltíssim.
El Barça és més important a les nostres vides del que aparentment pugui semblar. És una arrel molt forta, una tradició cultural i familiar des de petits. És una finestra a les emocions.
Alguns del records més llunyans de la meva infantesa tenen a veure amb el Barça. El meu pare em diu que ja m’hi portava de petit a la falda, la veritat és que tinc un record molt difós d’haver-hi anat quan encara era viu el meu iaio Joan i el seu germà Evarist (1ª generació de socis). Sí recordo haver quedat fora del debut del Johann Cruyff amb el Granada (potser castigat per portar-me malament) i lo impressionats que van tornar el pare i el meu germà veient com jugava i com saltava per evitar les entrades dels defenses que volien i no podien aturar-lo. També recordo la semifinal tornada de Champions després d’aquella lliga guanyada, Barça-Leeds, i que donaven publicitat del viatge a Paris per veure la final, però no va poder ser perquè un tal Bremmer ens va marcar un gol i només vàrem ser capaços d’empatar al final, amb el Manolo Clares fallant gols i gols davant de porteria. Un altre record inoblidable va ser el partit de tornada de la primera recopa, Barça-Anderlecht, on havíem de remuntar un 3-0 de l’anada i el seu entrenador Goebbels feia de “Mou” i deia que era impossible. Recordo perfectament com el meu oncle Evarist amb qui vaig anar al nou camp, li donava un parell de puros al de l’entrada perquè fes la vista grossa..., Abans aquestes coses eren habituals.
I la majoria de records estan associats amb emocions, sentiments i bons moments, sempre en família. El Nou Camp, amb els anys s’ha convertit en un punt de trobada, de conversa i en definitiva, de fer família, de veure’t amb el germans, els nens amb els tiets i l’avi, etc...
Penso que ha estat una inspiració (primer), una sort (segon) i un encert (tercer), “fabricar” aquest somni i fer-lo realitat. Quedarà per sempre més en el record dels quatre.
La resta ha estat mèrit de Guardiola i els seus. Probablement hagin fet el millor partit de la temporada juntament amb el 5-0 al Reial Madrid. I l’han fet quan tocava, amb la màxima audiència mundial i amb l’admiració unànime de tots els qui estimem el bon futbol. Va ser un recital, una obra mestre que valdrà la pena “degustar” amb els DVDs del partit que començaran a sortir a partir d’ara.
Avui, a més estic molt feliç per dos motius: el primer és que avui fa 13 anys que em vaig casar amb l’Imma, i aquell dia va ser un dels més feliços de la meva vida; el segon és que aquesta matinada ha nascut el meu quinzè nebot, segon fill de la meva germana Glòria. Es diu Pere!!

Confiança Total

Entre les moltes frase cèlebres d'Albert Einstein n'hi ha una que diu que tots tenim dues eleccions: estar plens de por o plens d'amor.
Frase aparentment simple però que fa pensar molt sobre la nostra actitut davant la vida.
Ara mateix, estic "enganxat" llegint el llibre "Confianza Total", i aquesta tarda he llegit un fragment que m'ha semblat molt adient pels moments més difícils en els que ens sembla que estem tocant fons.
Vull compartir-lo en castellà, tal cual l'han escrit les dues autores argentines, a qui vaig tenir la sort d'escoltar en una conferència que van fer fa poc en un hotel de Barcelona.
Carpe Diem!
"Aún en momentos de oscuridad puedo ser yo mismo.
Aun cuando las cosas salen mal, puedo encontrar una oportunidad en cada dificultad. Puedo ser yo mismo, aun cuando estoy herido.
Puedo caerme, levantarme y volver a empezar.
Soy flexible.
Puedo cambiar.
Soy un aprendiz.
No tengo que ser perfecto.
Estoy aquí para aprender.
Elijo mis palabras, mis pensamientos, mis acciones, mis sentimientos.
No dejo que el miedo interfiera.
Me animo a soñar en grande.
¿Imposible?
¡Yo soy posible!
Todo es posible.
Si la voz del miedo me dice: "No puedes hacerlo...", ¡Lo haré de todos modos¡
Mi imaginación me lleva a nuevos mundos...
Puedo explorar, puedo descubrir, puedo crear.
No estoy perdido.
En momentos de incertidumbre, busco la fe.
No estoy solo...
En momentos de tristeza, encuentro esperanza.
No estoy asustado...
En momentos de miedo...
Elijo el amor."
Autoras: Verónica de Andrés y Florencia Andrés (libro Confianza Total, editorial Zenith)

Quants mesos de vida et queden?

Un llibre que estic llegint, un article de la Pilar Rahola d’avui divendres 14 de gener i una conversa amb una bona amiga, m’ inspiren a compartir l’extracte d’un missatge del poeta, novel·lista, assagista i musicòleg brasiler, Mario de Andrade.
El llibre m’agafa per sorpresa quan tracte el tema del contacte amb la mortalitat, i parla dels mesos de vida mitja d’una persona. Mai m’havia parat a pensar que una persona de 80 anys viu 960 mesos, i que si aconsegueixo viure fins aleshores em queden 415 mesos de vida. Sembla molt poc, oi? I quan penso en els meus pares, o en gent gran que m’estimo, realment la dura realitat es que els queden pocs mesos de vida. Em proposo tenir-ne consciència plena i actuar.
Quan la Pilar Rahola en el magnífic article d’avui a La Vanguardia titulat “La Mare” parla que “amb la mort no m’hi parlo fins que ella decideix parlar a algun dels meus”, corrobora que la majoria dels humans no volem pensar-hi, que és un tema tabú, i que ens resistim a conscienciar-nos de que ningú és etern i tots tenim un final.
Avui, en un excel·lent dinar amb una vella amiga, parlàvem de la nostra amistat de més de 30 anys, i que la vida és com una línia que situa cadascú on és, el camí fet i el camí que queda per fer, i entre records i riure, ens hem il·lusionat amb el projecte de retrobar-nos amb tot el grup d'amics d'infantesa, alguns dels quals no ens veiem des de fa 25 anys.
L’extracte que ve a continuació me’l va enviar des de ben lluny una altra persona amiga, a qui agraeixo aquest regal despertador, que vull compartir amb tothom que aprecio i estimo, per si pot servir d’estructura motivadora o desafiament a posar en marxa sense més dilació aquell vell projecte o somni que varem guardar al calaix.
"Conté mis años y descubrí, que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora...Me siento como aquel chico que ganó un paquete de golosinas: las primeras las comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocas, comenzó a saborearlas profundamente.
Ya no tengo tiempo para reuniones interminables, donde se discuten estatutos, normas, procedimientosy reglamentos internos, sabiendo que no se va a lograr nada. Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido. Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades. No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados. No tolero a maniobreros y ventajeros. Me molestan los envidiosos, que tratan de desacreditar a los más capaces, para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.Detesto, si soy testigo de los defectos que genera, la lucha por un majestuoso cargo.
Quiero la esencia, mi alma tiene prisa....Sin muchas golosinas en el paquete...Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana. Que sepa reír de sus errores. Que no se envanezca con sus triunfos. Que no se considere electa, antes de hora. Que no huya, de sus responsabilidades. Que defienda, la dignidad humana. Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez. Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.
Quiero rodearme de gente, que sepa tocar el corazón de las personas. Sí..., tengo prisa por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar. Pretendo no desperdiciar parte alguna de las golosinas que me quedan. Estoy seguro que serán más exquisitas, que las que hasta ahora he comido. Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia.”

Pesigolles del 2010

Les pessigolles són reaccions nervioses que tenim en diverses parts del nostre cos que ens fan riure involuntàriament en ser estimulades per part d'una persona o objecte exterior. Aquestes sensacions poden ser tan irresistiblement plaents que poden fer perdre la serenitat de qui las rep.
Aquest matí m’he donat un premi: com que crec que en el 2010 m’he portat bé, m’he concedit un massatge relaxant que ha començat per la planta dels peus. Sempre he estat molt sensible a les pessigolles i han estat especialment irresistibles en aquesta part del cos. Mentre la massatgista feia la seva feina, jo feia un esforç d’autocontrolar-me per no esclatar a riure. He resistit amb dificultats. Observar la meva reacció quan m’estaven fent pessigolles a la planta dels peus, m’ha dut inicialment a pensar en la complexitat del cos humà i les seves reaccions, i he decidit gaudir d’aquell moment, barreja de plaer i patiment.
Les pessigolles son com petites descàrregues elèctriques que concentren tota l’atenció del cos a la defensa i el control: gaudir-ne suficientment però que alhora no s’allargui massa temps, no fos cas que es complís la creença de que el plaer s’acabés convertint en patiment.
Això em porta a reflexionar i preguntar-me si em dono suficients permisos per gaudir del bons moments de la vida, dels moments emotius, entranyables, de conquesta d’algun objectiu anhelat: la resposta és que NO, o al menys que no suficientment. Utilitzant la metàfora de les pessigolles, és com si no aguantés assaborir lenta i plàcidament el immens plaer que suposen i volgués tallar l’experiència per no empatxar-me, no fos cas que acaronés massa felicitat.
L’electricitat de les pessigolles d’avui, m’han refrescat la memòria que l ’any 2010 ha estat per a mi un any amb força canvis personals i professionals, tots molt positius, que penso m’han fet créixer com a persona per intentar ser millor amb qui més estimo i aprecio, i valorar la immensa SORT d’haver nascut on em va tocar, amb la família, amics i entorn que m’envolten.
Potser seria bo que l’any 2011 fos un any d’acció, de fer coses, de ser pro actiu, d’assumir riscos i de ser tolerant amb els resultats fugint del perfeccionisme que sovint frena tants projectes.
La diferència entre desig i motivació és l’acció. El desig sol es queda en una idea, en un pensament que mai es convertirà en res. La motivació requereix a més de que hi hagi un fort desig, que hi hagi un premi o incentiu per fer realitat aquest desig, i que existeixi una forta creença de que aquest desig es viable i el convenciment de que es té capacitat i competència per assolir-lo.
El 2011 vull estar molt motivat, il•lusionat i tant entusiasmat, apassionat i vital com sigui possible, assumint que no sempre les accions que emprengui sortiran com esperava. L’important és que surtin, i del que surti, aprendre’n lliçons que serveixin per millorar les properes accions. La clau penso que són les ganes d’aprendre cada dia.
Jo no sóc tant pessimista com la majoria sobre el 2011, i les pessigolles d’avui em diuen que si tots posem el nostre gra, serà el primer any de començar la remuntada de la crisi. Gestionar un país no crec que sigui tan diferent conceptualment a gestionar una empresa. Ara, però, toca no tan sols executar les necessàries reformes i retallades, sinó també un exèrcit d’emprenedors motivats a crear empreses i llocs de treball, valents, creatius i amb un estil de direcció que potenciï el millor de cada persona. Tothom té un talent.
Una abraçada i feliç 2011!