viernes, 3 de marzo de 2017

Est Modus in Rebus

El poeta Horacio, quizás más conocido por su mensaje ”Carpe diem quam minimum credula postero”, tenía otra frase que ha inspirado toda la vida a quien fue mi último jefe. La frase es "Est Modus in Rebus" y puede significar algo así como un mensaje de dosis de equilibrio en todo lo que haces, tener moderación y proporción en todas las cosas. 
La frase me la ha "regalado" sabedor de mi pasión por la filosofía del "Carpe Diem", mientras conversábamos después de 4 años sin vernos, durante 4 horas, y en el lugar habitual, el mismo donde celebramos hace unos años su 60 aniversario.
Conversación profunda sobre la vida, los aprendizajes y sobre todo de relaciones, las que importan de verdad. ¡Qué maravilla poder conversar así con alguien como él!
Ir cumpliendo años, hace más sabias a las personas, y me encanta aprender de personas que me han marcado y que siguen siendo referentes para mí. Él es una de esas personas.
Hablando de que no viviremos eternamente, coincidimos en la importancia de cultivar más las relaciones importantes en la vida, y de hacerlo sin más dilación, antes de que podamos arrepentirnos de nuestra inacción y sea demasiado tarde. Si tenemos conversaciones pendientes, tenemos la elección de no seguir engañándonos y tomar la iniciativa dando nosotros el paso más importante que esperamos que dé la otra persona. Porqué, ¿qué hay más importante en la vida que las personas a quienes más queremos?
Le explicaba que lo que me enamoró del libro de "La Caja" del Instituto Arbinger fue precisamente tomar conciencia del impacto que tiene en las relaciones, aflojar el foco en mí mismo y poner foco en la otra persona, tener curiosidad genuina en saber más, conocer más sus anhelos, sus sueños, sus necesidades y dolores de cabeza. Ver y considerar a los demás, que se sientan vistos por nosotros, que sientan que vemos su esencia, su alma, toda su humanidad.
Contar hasta 10, aplicar el "Est Modus in Rebus", puede ser muy útil también en las relaciones difíciles, para preparar por ejemplo una conversación pendiente con ellas. Preguntarnos como estamos viendo de verdad a esa persona o podríamos correr el riesgo de volverla a ver (prejuicios) y qué efectos tendría verla así en ese encuentro, nos puede ayudar precisamente a auto-gestionarnos para que si pasa, podamos reaccionar. Recordar los mejores momentos y recordar la esencia y humanidad mostrada por esta persona, nos puede ayudar a verla muy diferente y por tanto a comunicarnos e impactar de forma mucho más auténtica, empática y positiva.
¿Sientes que estás posponiendo alguna conversación pendiente? No tengas miedo, "Carpe Diem" y adelante. Horacio, 65 años antes de Cristo, ya lo decía.

miércoles, 1 de marzo de 2017

"Totes ses deixadas són perdudes"

¿Cuánto vale una conversación con una amiga de verdad, una amistad de casi 40 años?
Para mí no tiene precio.
Son ese tipo de ocasiones en que el tiempo pasa volando y el dueño del restaurante te viene con la nota sin que la hayas pedido porque tiene que cerrar para descansar y volver a abrir por la noche. Eso me ha pasado hoy.
El encuentro se produce cada año, más o menos por las mismas fechas, pero en esta ocasión era especial porque celebrábamos su recién 50 aniversario.
Conversando sobre presente y futuro, mi amiga me regala el titular del post: "Totes ses deixades són perdudes", expresión menorquina de las gentes de Fornells, que tiene mucho que ver con el nombre de este blog, y que define con exactitud como mi amiga encara el presente y futuro. Significa no dejar pasar lo que queramos hacer, y que todo lo que dejas pasar lo pierdes y ese tiempo no vuelve.
Johan Cruyff, en la presentación que hizo de su última película uno o dos años antes de morir, soltó otra frase simple pero potente a la vez: "Si quieres algo, hazlo", para él era así de fácil y lógico.
Y realmente, tenemos el gran poder de la elección, y de decidir desde quienes somos lo que queremos hacer. Elegir desde los valores, desde el respeto a los demás y desde el amor lleva normalmente a buenas y acertadas decisiones. En lenguaje de Johan, jugamos para ganar.
Elegir desde el miedo suele conducir a decisiones disonantes, o a inacciones motivadas por el autoengaño, adornadas por mil y una excusas que sirven de justificación. En lenguaje de Johan, jugamos para no perder, aunque bien pensado, Johan no sabía jugar a eso.
En un momento de la conversación surge la pregunta de ¿Cuántos años de calidad crees que nos quedan a partir de los 50? 30 le dijo un cuñado que le parecía demasiado optimista, ¿quizás 20-25?
Hablamos de calidad y vitalidad, de poder hacer deporte, bailar, disfrutar con la gastronomía, beber buenos vinos, viajar, reír mucho, tener salud y poder vivir en plenitud de facultades y conciencia.
Y compartirlo con las personas que amas, que aprecias y con las que quieres estar y disfrutar con su presencia. Personas que te importan, y que ves en ellas más allá de su carcasa: ves su alma.
Con Mónica, mi amiga, me pasa eso, el regalo de tantos años de amistad es poder ver toda su humanidad.
Y su regalo de hoy, además de la magnífica conversación y mantel en el bar-restaurant Omar, ha sido la frase "Totes ses deixades són perdudes". Esta frase que hoy he elegido que no suceda, y que confío que en los próximos 20 años siga sin poderse aplicar a nuestra tradicional comida de amistad.


domingo, 9 de octubre de 2016

Re-Emprendiendo la pasión por escribir

Esta semana tuve el placer de comer y conversar con una gran periodista y mejor persona, Carina Farreras @cfdeh, tras algunos años sin vernos. Uno de los temas de conversación fue la historia que publicó pocas horas después en su artículo del sábado 8 de octubre de 2016 en #LaVanguardia. Inquieta por ir a la redacción y empezar a escribirlo logró contagiar en mí ganas de volver a escribir. Inspirado por la profundidad del tema y por su invitación a reemprender mi blog http://carpediem-jaume.blogspot.com.es, inactivo desde mayo de 2014, he decidido reactivarlo.
En el mencionado artículo relata como Giuseppina Nicolini, la alcaldesa de Lampedusa explica el drama de los refugiados que llegan a las costas de la isla siciliana ante la indiferencia de los políticos europeos. Hombres y mujeres con mucho coraje que huyen para no morir en su país, que atraviesan el desierto en camiones, como si fueran ganado. Solo un porcentaje indeterminado respecto a la cifra que salió logran pisar tierra, y cuando llegan no entienden nada, no entienden que después del viaje infernal del que han sobrevivido, la burocracia busque motivos para no concederles la condición de refugiados. La alternativa que dejan atrás es la muerte. Ante el dolor, Europa responde con cifras, haciendo ver que estamos siendo invadidos.  
¿Podría ser que Europa se estuviera auto-engañando? 
Estoy convencido que hay muchas buenas personas en Europa que están dispuestas a ayudar y la prueba es que la población de la Isla de Lampedusa lo ha hecho y lo sigue haciendo porque desde su bondad y humanidad empatizan con el drama de estos héroes a los que llamamos refugiados, y desean ayudar acogiéndolos. 
Seguro que este es el impulso o deseo original también de Europa o de muchos europeos, e incluso de muchos políticos de buena voluntad. Nadie discute que este impulso o deseo de ayudar sea complejo de gestionar, es obvio que lo es. De igual forma nadie puede discutir de que con buena voluntad, medios, creatividad, solidaridad y un liderazgo inspirador y humanizado, es un desafío complejo pero posible, y pocos retos como este serían más ilusionantes, transformadores y transcendentes.
Por tanto, como todo en la vida, se trata de elecciones, y en este caso la elección es honrar este deseo de ayudar y los valores que ello conlleva, deseando ver este reto como una gran oportunidad desde el amor y la pasión por vivir,  o traicionar esta sensibilidad e impulso original sentido, distorsionar la realidad y verlo todo desde el miedo y el egocentrismo.
Cuando nos auto-traicionamos, necesitamos justificarnos de nuestra elección. Parece claro que no somos capaces de considerarlos como personas, y nos inhibimos de sus dramas y de sus necesidades. Y son seres humanos exactamente igual que nosotros pero no los vemos como tales, en realidad los vemos como objetos irrelevantes, los cosificamos.
La dificultad del autoengaño es que estamos ciegos y no nos damos cuenta que nosotros somos el problema y que nosotros lo hemos creado. Cuando nos auto-traicionamos empezamos a distorsionar la realidad, y como dice el artículo empezamos a creernos la película de que estamos siendo invadidos, pasan de ser irrelevantes a obstáculos o amenazas y en un extremo hasta llegamos a desconfiar que sean terroristas!! Por otro lado, empezamos a vernos a nosotros mismos como una autoridad justa, responsable, prudente y controladora que vela por la seguridad de los europeos.
En mi opinión, las emociones llenan la vida de sentido, y merece la pena hablar menos, sentir más y desde aquí hacer cosas nuevas que lleven a resultados nuevos. Para que esos nuevos comportamientos sean efectivos y sostenibles en el tiempo, nuestro reto es cambiar de forma radical y fundamental la manera de VER y considerar a los demás.
El siguiente párrafo es una traducción de la extraordinaria canción "Somewhere" de Barbra Streisand, que me ha inspirado como mensaje y deseo de que despertemos del autoengaño y de que las cosas algún día (ojalá que sea pronto) cambien para estos héroes que luchan por sobrevivir en algún lugar donde se sientan VISTOS como personas, que sientan que importan como cualquier otro ser humano, y donde tengan la oportunidad partiendo de cero, de volver a empezar una nueva vida.
"En algún lugar y algún día, encontraremos una nueva manera de vivir, una manera de perdonar. En algún lugar nos espera la paz, la tranquilidad y el aire libre. En algún lugar, algún día habrá tiempo para nosotros, tiempo para aprender y tiempo para cuidarnos…, Somewhere"

domingo, 8 de junio de 2014

"Carpe Diem, Memento Mori"


"Carpe Diem" té per lema aprofitar fins el final tot el que et pugui donar el dia que vius, treure-li tot el suc, i amb tota la passió, intensitat i consciència.

"Memento Mori" (recorda't que has de morir), pot ser la millor estructura per moure't a fer allò que desitges de debò i tant et costa. Acceptar la mort i positivar-la com una motivació i un motor per donar sentit a la teva vida, i viure cada dia conscient de que pot ser l'últim. Adonar-te del teu poder. Prendre decisions. I al final del dia, reflexionar si l'has viscut com volies, fer autocrítica, i propòsit d'esmena pel dia següent, aprofitar una nova oportunitat de fer realment el que vols, tu tries, tu tens el poder decidir.

Entendre de què va això de la vida, trobar el sentit i viure amb sentit, és l'assignatura més rellevant i alhora més difícil de la nostra existència. Aprovar-la, pot portar a moments de gran plenitud durant aquest regal de viatge que ens ha vingut donat, i a una gran pau interior en els moments finals, en el comiat, en la mort.

"Ars Morendi" o l'art de morir, en el seu estat més pur, és voler dir adéu, voler acomiadar-se de la vida al costat dels qui més estimes i més t'estimen. Moment de màxima intimitat, amor i humanitat.

L’"Ars Morendi" és el darrer gran aprenentatge de la vida, la última lliçó, aprendre a morir, i fer-ho sense por.

Quin és l'antídot d'una de les grans pors de la vida, la por a la mort?

Connectar amb el resum de la teva vida i de la teva essència com a ésser humà, recordar els moments en els que has viscut els teus valors al màxim, pot ser quelcom molt més poderós que la por a la mort. Pot ser un bon antídot, que t'ajudi a viure la teva mort amb la mateixa plenitud i pau interior amb l'ha que has viscut la teva vida.

Tot plegat, són tan sols opinions en calent i amb les emocions encara molt sensibles, de qui ha estat un observador curiós de la mort del seu Pare.

Sensacions de qui ha acompanyat a un ser estimat en el tram final de la seva vida, de qui li ha agafat les mans i l'ha acaronat fins el final, de qui li ha promès integrar part del seu llegat, de qui l'ha abraçat i se l'ha menjat a petons, de qui li ha posat música, ha cantat i ha resat, de qui ha tingut la sort de tenir-lo com a pare i ha viscut la seva mort amb una profunda pena i tristor perquè se’n va físicament, i de qui ha trobat que el seu viatge ha tingut sentit i transcendència.

L’"Ars Morendi" en estat pur del meu Pare, la manera com se n'ha anat, m'ha deixat un estrany sentiment d'alegria interior.

ESTIMAR i DONAR ha estat el seu resum vital, i 2 dies abans del final ens va confirmar que ha gaudit d'un bon morir "regalant-nos" la frase: "Aquest final és trist però alhora bonic".

Gràcies Pare per la teva inoblidable última lliçó. El teu exemple i llegat el portaré amb orgull dins el meu cor per sempre. T'estimo i et trobaré molt a faltar.

Joan Abad i Font, DEP.


jueves, 6 de junio de 2013

El Carles "ha tornat" i mereix una segona oportunitat.


 

Fa més de 23 anys que som amics el Carles i jo. Sempre ens quedarà París, comptador d’inici d'aquesta gran i peculiar amistat. Vaig tenir la sort de treballar, passar-ho bé i riure molt amb ell fins que l'any 1994 vaig fer un canvi professional.

Carisma, intuïció, afany de superació, energia, ganes i talent innat van portar-lo a la posició de Director General en un projecte empresarial ambiciós i en expansió. Aquí va tenir la oportunitat de passar a ser molt més que l’"animal comercial" que havia estat fins aleshores: aquí va aprendre moltíssim i es va convertir en un líder amb gran capacitat d'influència en les persones de la seva organització, que va saber adaptar-se i sobreviure en un entorn canviant constant, com a ell sempre li ha agradat dir en broma.

En aquest vídeo, en Carles diu que va "morir d'èxit":

Entrevista a Carles Sanz en la gala de Projecte Home.

Val la pena veure'l, escoltar-lo i admirar la seva sinceritat i comprovar els seus aprenentatges.

Ha passat per un llarg i obscur túnel, i no n'ha sortit a la primera, ha necessitat tocar fons varis cops per a prendre consciència de la seva addicció. Estic molt segur que aquest cop va de debò. És una altra persona, i a la ONG "Projecte Home", aquests darrers dos anys l'han sabut fer reaccionar, i segons les seves paraules, li han "salvat la vida", amb el suport i l'ajut clau de la seva gran i entranyable família.

Dono un gran valor al canvi espectacular del Carles, a la seva actual sensibilitat i autenticitat, a la humilitat i lucidesa amb que afronta aquesta nova etapa, plena d’il·lusions i en busca de sentit i transcendència. Amb el seu perfil, llestesa i capacitat relacional, no tardarà en arribar-li el moment d'elegir un nou repte professional estimulant, amb sentit i d'acord amb les seves noves motivacions vitals.

En un món tan deshumanitzat i insensible, la història del Carles m'ha tocat a prop i penso que mereix una reflexió, i sobretot ajut en aquesta nova etapa, la de la seva renaixença.

S'ha guanyat el dret a una nova oportunitat de viure.


jueves, 8 de noviembre de 2012

El salari emocional d’una abraçada sincera

Saber qui ets, quina pregunta més potent i més difícil de contestar sense racionalitzar! El repte està en contestar des de dins, sense saber el que vas a dir, parlar literalment des del cor, i donar vacances als pensaments, tant sovint plens de sabotejadors i de pors. Quan penso en la història de la meva vida en relació amb el coaching, ho relaciono amb un descobriment ressonant que ha despertat la meva consciència i penso que també la meva autenticitat. Un altre descoberta molt impactant per a mi va ser quan vaig sentir parlar per primer cop l’any 1988 del significat del marketing i la seva vocació de satisfer les necessitats del consumidor. Fins aquell moment sempre havia pensat des de l’altra banda, la de la oferta, sense empatitzar amb el que realment voldria la demanda. L’atracció i curiositat d’aprofundir en aquell nou descobriment em va tenir atrapat i entusiasmat. Em va semblar molt més lògic i intel•ligent preguntar al consumidor quin producte compraria, i després fabricar el que vol, que voler vendre-li el producte que jo vull, m’agrada o m’interessa més que em compri. Fent un paral•lelisme entre la filosofia del coaching i la de marketing trobo un element comú molt clar: ESCOLTAR al client, preguntar-li què vol, què necessita. El coaching metafòricament també podria ser una empresa, el servei de la qual és ajudar-te a descobrir per tu mateix el regal de la teva vida, la fórmula del qual només tens tu. És el disseny i fabricació d’un producte únic i a mida on tu ets el protagonista. Marketing personalitzat. Igual que al 1988 la idea del marketing em va entusiasmar, l’any 2009, la filosofia del coaching va conquerir el meu cor i em va estimular a parlar i escriure des dels sentiments, des de les emocions. Sí, ho admeto, les emocions son de les coses que més m’atrauen de la vida: m’encanta l’equilibri entre el sentiment de vulnerabilitat quan s’expressen, i el regal d’ autenticitat quan arriben a destí. És clar que sovint em sento insegur, amb pors i amb falta de confiança, però alhora em sento valent i determinat per evolucionar i desafiar-me a mi mateix a sortir de la capseta d’observador del joc de la vida, i vull arriscar-me a fer-ho bé o no tant bé, però a provar-me, en definitiva a aprendre i a sentir-me plenament viu. La major de les covardies és no intentar-ho, ja m’ho va dir el degà d’ESADE quan atacat per la por al fracàs, volia abandonar la carrera. En moments de dubtes existencials, necessito connectar amb la meva ànima idealista, la meva essència romàntica i inquieta, en permanent i vocacional procés de canvi. Desitjo dotar a la meva vida de més sentit i plenitud, i la intuïció que em ve és la de seguir treballant per aconseguir un millor equilibri i fluir més amb el temps present, amb més intel•ligència espiritual, i més entrega , dedicació i estimació als meus fills, dona, família i amics. Imaginar-me ajudant a persones a fer possible que les seves vides siguin extraordinàries, alineades totalment amb els seus valors, i rebre al final del procés de coaching una abraçada sincera, és definitivament la meva vocació, la meva gran passió i un ric salari emocional. Carpe Diem!

miércoles, 30 de mayo de 2012

14 anys

Pensant en el títol del text, m'ha vingut una cançó de La Trinca a la memòria, una que parlava del Barça de la temporada 73-74 del Cruyff-jugador, i que començava: "14 anys de passar gana, 14 anys d'anar fent figa, potser si que eren molts anys, 14 anys sense una lliga. Un, dos, tres, botifarra de pagès!". Després d'aquesta no hi vam tornar fins 11 anys més tard amb la lliga del 84-85 del Venables, després les 4 del Dream Team del 91 al 94, i cada cop menys interval de temps entre una lliga i l'altre. Tanmateix, l'any 1998 no tocava lliga, per això vam pensar en muntar una gran festa. El dia de Pentecostès del 1998 queia en dilluns 1 de juny, i era festa a Barcelona però no a tots els municipis. Varem pensar d’organitzar la festa grossa el 31 de maig del 1998, malgrat ser diumenge, pensant que l’endemà seria festiu i la majoria dels assistents podrien descansar. Diumenge? Rondava en l’entorn una creença de que era un dia poc apropiat socialment parlant, dia de “diumengers”, què pensaran els demés, què diran?. Però, ...què caram! Si era com un dissabte!. L’endemà era festa!. Què més donava!. Varem pensar que qui no vulgui que no vingui, i com no podia ser d’altre manera no va fallar ningú, i la creença es va demostrar mesquina i absurda. Portàvem mereixent aquesta festa gairebé 3 anys, temps que ens va servir per imaginar-la, per construir-la, per somiar-la, i mentre tant gaudir del trajecte. Ja ho diu la cançó de Lluis Llach “Viatge a Itaca”, que gaudir del camí és molt més interessant que obsessionar-te per arribar al destí. Tota la organització va sortir impecable: l’aperitiu, la música escollida, el menjar, el cava Rovellats, el vi Martinez Lacuesta, els combinats mentre ballàvem fins que les pròrrogues es van esgotar!. Ja feia moltes hores que era dilluns 1 de juny i la festa havia d’acabar. Han passat 14 anys d’això i alguns dels convidats ens han deixat per sempre en aquest espai de temps: àvies, familiars, amics . Malgrat tot, tenim la sort de mantenir els dos pares de les dues bandes vius i amb força salut encara. Algunes persones que no hi van ser, avui tindrien un lloc assegurat com a noves amistats actives i importants, i altres que van venir, potser ara ja no tindria sentit. Tenim més consciència ara de qui es important a les nostres vides i qui no. Quan mires el reportatge de la festassa, t’adones que 14 anys passen ràpid, i que alhora passen moltes coses durant aquest temps que fan que la vida canviï i que les persones canviem i evolucionem. Ja no som les mateixes persones de fa 14 anys,...som diferents i més savis. Un any després de la festassa, nasqué el primer fill, avui ja un pre-adolescent de 13 anys, rebel i inconformista com tots ho hem estat, i tres anys després a finals del 2001, el segon i darrer. En quant a la parella, la primera idea que em ve al cap és que som uns supervivents: moltes parelles amigues i conegudes s’han trencat durant aquest temps i sembla que hem resistit al naufragi. La segona, és el misteri de l’atzar de la vida, que em continua semblant un tema apassionant. El Woody Allen creu amb força convicció que trobar la parella adequada és qüestió de sort, i que l’amor et troba i no el pots anar a trobar. Si la sort no posa en el teu camí la persona adequada, ja pots esforçar-te, fer mil ajustos que potser s’arreglaran les coses durant una temporada, però la realitat tossuda s’imposarà. El temps és paciència i ens regala saviesa, maduresa i serenitat perquè tot flueixi d’una forma natural, sense forçar, amb un equilibri entre l’espai íntim individual, l’espai de parella, de família i d’amics escollits. Woody, jo també crec que és una qüestió de sort, i de molta energia positiva perquè continuí.