Era un somni, una experiència com cap altre per deixar-se anar, sentir amb la màxima intensitat, volar, veure el món des de dalt.
El 5 d’agost del 2010 era el dia D, el dia que moltes pors quedarien enrere, dalt de l’avió.
Enrere quedarien també moltes hores amb pensaments sabotejadors i una escena reproduïda en la meva ment un i altre cop: la sensació de pànic quan estic a punt de llançar-me i l’instructor m’empeny.
Caiem al buit en uns primers segons inacabables on crido desesperadament fins que m’adono que estic volant i estic viu. No estic sol, tinc a la persona més important de la meva vida en aquell moment a sobre meu, enganxada a mi, dirigint la caiguda i tranquil•litzant-me perquè estengui els meus braços i somrigui. Vull gaudir i passar-m’ho bé els pocs segons que manquen abans que s’obri el paracaigudes. El que filma en vídeo la caiguda em dona la mà i definitivament em relaxo i visc amb intensitat una experiència Carpe Diem inoblidable…
Tot una aventura compartint el pànic i la il•lusió de saltar pels aires amb unes bones amigues, després un bon dinar a la platja de l’almadrava, i 10 dies més de vacances en aquest paradís natural.
Això és el que podria haver estat el 5 d’agost del 2010 de no haver estat per la tramuntana, que em desperta i em fa entendre que tot plegat és tan sols un somni, i que el 5 d’agost no podrà ser com l’havia imaginat.
Potser l’onze de setembre del 2010 sigui la data definitiva a recordar, amb permís de la tramuntana.
sábado, 7 de agosto de 2010
jueves, 24 de junio de 2010
Avui fa 15 anys de la segona part
S’cucS, primera part: Conec l’Imma l’hivern del 82, l’any del Mundial d’Espanya a S’cucS, una discoteca de Masnou. L’any 1981, potser vaig anar a S’cucS un parell de vegades a l’hivern i potser a alguna festa a l’estiu. Encara avui tinc gravat el record d’aquell primer cop, fent cua per entrar, amb 300 pessetes guardades a la ma dreta llestes per lliurar-li a aquell porter de color anomenat Jaime, aquell que ens deia: “Oh Chico, hay que sacar boleto”.
Però quan de debò vaig començar a “enganxar-me” a la màgia del món nou que significava per a mi S’cucS, va ser als 16 anys. Quasi cada cap de setmana, amb el meu íntim amic d’aleshores, en Jaime, pujàvem els divendres a Vallromanes. Vaig conèixer moltes noies, tot i que més que lligar, que no era el meu fort, observava, ballava i mirava, però no m’atrevia a xerrar amb noies que m’agradaven però no coneixia de res. Sort del costum de l’època de posar música per ballar lents a meitat de la tarda! Allò em forçava a moure’m i passar a l’acció si no volia quedar-me sol com un mussol conformat i resignat a veure com tothom ballava ben apretadet amb la noia que li agradava.
Un dissabte del mes de febrer de 1982, el DJ va “punxar” la primera cançó lenta de la tarda: crec que era la cançó de la pel•lícula “Arthur, el soltero de oro” que la cantava el Christopher Cross, aquell homenot la veueta del qual no lligava amb el seu físic.
Em vaig fixar en una noia molt moguda que tenia un atractivíssim somriure i una simpatia que em va semblar diferent a la resta. Unes quantes mirades mútues era el clàssic circuit mental quan algú t’agradava i volies tenir algun indici o prova de que eres correspost abans de decidir-te a donar algun pas. I així va ser amb l’Imma: van haver-hi uns minuts previs de creuament de mirades que em van donar aquesta sensació que necessitava per donar el pas de demanar-li per ballar i que no em rebutgés.
Aquell lent va canviar la meva vida, no tant aquell dia ni aquella setmana que vam sortir junts, sinó 13 anys després.
Titus Masnou, segona part: El mes de juny de 1995, després del clàssic de la paella a Vallromanes a casa el Josep, vaig anar a la discoteca Titus amb el Joan, a “rematar la nit”.
Jo estava molt cansat, així que després d’estar una estona allà i veient que el meu infatigable amic Joan no defallia, li vaig dir que m’anava a descansar al cotxe. El Joan era, i crec que encara és, com el Guti del Cracòvia: PIM-PAM, PIM-PAM. Li agradava tancar totes les discoteques. Aquell dia es va trobar amb una amiga comuna, la Mercedes, qui estava aquella nit amb l’Imma. Van venir tots tres, em van despertar i em van fer tornar dins la discoteca.
L’impacta que aquest retrobament em va causar va ser molt fort, i tot i que havien passat molts anys i que la nostra breu història dels 16 anys no tenia cap base sòlida per poder esperar gaire res, la veritat es que em va tornar a contagiar d’aquella energia tan positiva que em va atraure l’any 82, i em va tornar a inspirar molt bones vibracions.
Tenia ganes de tornar-la a veure, però no ens vam deixar cap telèfon. El dia de sant Joan, vaig convèncer al Josep per anar a TITUS perquè en el fons intuïa que ella potser hi seria i tenia moltes ganes de tornar-la a veure per poder xerrar i saber més de la seva vida,...i BINGO!! El destí va fer que hi fos, vam començar a parlar i em va entusiasmar tant, que li vaig proposar de quedar per sopar i continuar la conversa. Sense més dilació, aquell dissabte dia de sant Joan, vam quedar per sopar el mateix dilluns, què caram, perquè esperar! Al cap de dos dies!!
Dilluns, 26 de juny de 1995, Restaurant La Fitora: Recordo estar inquiet i expectant pel que podia deparar la trobada,...feia tant de temps que no sabia res d’ella, que gairebé era una desconeguda per a mi, i estava molt curiós per saber què m’havia perdut des dels 16 fins els 29 anys. Aquell sopar d’un dilluns dia 26 de juny, prometia ser una vetllada inoblidable, amb una taula reservada per a dues persones, al Restaurant La Fitora del Port Olímpic, mirant a la platja del bogatell..., i així va ser.
Ella va arribar molt atractiva i radiant, amb un aspecte molt alegre i vivaç. Era tant l’interès i curiositat que teníem tots dos per escoltar les nostres aventures i desventures en aquell període de 13 anys, que la conversa va fluir tota sola, de forma natural i espontània.
Vam tenir una llarga i seriosa conversa al restaurant, i jo no volia que s’acabés i es quedés tan sols en això, en una agradable vetllada, així que li vaig proposar d’anar a prendre quelcom per allà a prop. A 200 metres del restaurant hi havia un bar, i vam demanar una ampolla de cava. La conversa continuava i tan ella com jo estàvem cada cop més relaxats i desinhibits.
Quan vam acabar-la, ens vam assentar a fora, en les bancades que hi ha en el passeig de dalt del port, des d’on es veuen els locals i els vaixells al vell mig del port olímpic. I allà vam continuar xerrant i xerrant fins que les nostres mirades es van quedar clavades fixament durant el minut de silenci més clarificador i rellevant de la meva vida.
El missatge d’aquell silenci em deia que volia estar amb ella i que no la deixés escapar. Després del minut de silenci li vaig preguntar: “et puc fer un petó?” . Ella em va autoritzar, va contestar que sí. La pregunta tenia trampa, perquè no va ser un petó, sinó un darrera l’altre fins que em va interrompre a les quatre de la matinada dient-me que havia d’anar aquell mateix dimarts, en poques hores, a Lleida per feina. Si no hagués estat per això no sé pas quina hora ens hagués donat perquè el magnetisme i la passió només havia fet que començar.
La propera trobada seria el dia 1 de juliol, on coneixeria el seu petit pis del carrer sant Francesc d’Assis de Masnou, i aquella tarde-nit, es va consolidar definitivament l’inici d’una relació que ja no ens separaria més.
Jo tenia que anar a Menorca per feina i m’ho vaig planificar per anar-hi un dilluns i aprofitar el cap de setmana previ. Crec que era la primera o segona setmana de juliol, i sense por li vaig proposar si li vindria de gust passar el cap de setmana amb mi. La seva resposta afirmativa immediata i il•lusionada “Carpe Diem” em va acabar de convèncer que definitivament m’encantava la seva personalitat i autenticitat. Per a mi significava poder començar a fer realitat els meus somnis romàntics d’estar amb la persona que volia estar, i fer un munt de projectes i aventures que tenia congelades fins trobar la persona adequada.
Després d’aquest meravellós cap de setmana de mútua descoberta, en va venir una altra i una altra, la boda de la nostra amiga comú Mercedes, l’ estada de l’Imma a Londres durant 20 dies d’agost, uns dies de vacances a Cap sa Sal, la festassa del meu 30è aniversari a casa el Josep, el meu viatge per feina a Estats Units, la nit a l’Hotel Arts, el dinar de presentació als sogres, i per acabar l’any, l’impuls més boig i “Carpe Diem” que mai cap dels dos havia fet fins aleshores: un viatge de 8 dies a Bora-Bora, la Polinèsia, del 30 de desembre a 7 de gener de 1996.
Per resumir la resta, vam aprofitar el temps per coneix-se’ns l’un a l’altre i estar segurs de que ens podíem fer feliços mútuament i formar una família, des del 26 de juny de 1995 fins el 31 de maig de 1998, data del nostre casament.
Una mica més d’un any i un mes, el dia 19 de juny de 1999, va fer-se realitat el nostre somni de ser pares amb el naixement del nostre primer fill, Jaume.
La família de quatre no va arribar fins el dia 1 de novembre del 2001, el dia que va néixer el nostre segon fill, Oriol.
El camí d’aquests 15 anys, ha estat ple de moments únics i entranyables combinat amb alguns moments difícils, que amb diàleg, amor, i humilitat hem superat i n’hem tret importants lliçons de vida.
L’ evolució personal de l’Imma i meva també ha estat important: el procés de canvis evidents en les nostres maneres de ser i de pensar no han impedit que els nostres projectes a la vida puguin seguir sent compatibles. De fet, penso que la maduresa d’ambdós, fa que tinguem les coses més clares i que coincidim en lo essencial per continuar el viatge junts.
Avui, 26 de juny de 2010, tinc la convicció més que mai, que l’Imma ha estat el millor que m’he trobat en el meu viatge per la vida, i em sento molt afortunat d’haver intuït que havia de “tirar-li els trastos” aquell dilluns nit de fa 15 anys i estic molt content que m’hagués correspost.
Han estat 15 anys amb moments meravellosos, tenim dos fills EXTRA-ORDINARIS, molt diferents en el caràcter i en la forma de ser, que enriqueixen i omplen la nostra vida, que son la nostra principal passió, i pels quals sentim un amor INCONDICIONAL i infinit.
Amb l’Imma he fet realitat el meu somni anhelat de formar una família i poder treballar per ser un bon pare i un bon marit. Aquests dos amors son els valors més importants de la meva vida, algo que per sí sol, ja dona un gran sentit a la meva existència.
Gràcies Imma pel camí recorregut fins ara.
T’estimo molt!
Però quan de debò vaig començar a “enganxar-me” a la màgia del món nou que significava per a mi S’cucS, va ser als 16 anys. Quasi cada cap de setmana, amb el meu íntim amic d’aleshores, en Jaime, pujàvem els divendres a Vallromanes. Vaig conèixer moltes noies, tot i que més que lligar, que no era el meu fort, observava, ballava i mirava, però no m’atrevia a xerrar amb noies que m’agradaven però no coneixia de res. Sort del costum de l’època de posar música per ballar lents a meitat de la tarda! Allò em forçava a moure’m i passar a l’acció si no volia quedar-me sol com un mussol conformat i resignat a veure com tothom ballava ben apretadet amb la noia que li agradava.
Un dissabte del mes de febrer de 1982, el DJ va “punxar” la primera cançó lenta de la tarda: crec que era la cançó de la pel•lícula “Arthur, el soltero de oro” que la cantava el Christopher Cross, aquell homenot la veueta del qual no lligava amb el seu físic.
Em vaig fixar en una noia molt moguda que tenia un atractivíssim somriure i una simpatia que em va semblar diferent a la resta. Unes quantes mirades mútues era el clàssic circuit mental quan algú t’agradava i volies tenir algun indici o prova de que eres correspost abans de decidir-te a donar algun pas. I així va ser amb l’Imma: van haver-hi uns minuts previs de creuament de mirades que em van donar aquesta sensació que necessitava per donar el pas de demanar-li per ballar i que no em rebutgés.
Aquell lent va canviar la meva vida, no tant aquell dia ni aquella setmana que vam sortir junts, sinó 13 anys després.
Titus Masnou, segona part: El mes de juny de 1995, després del clàssic de la paella a Vallromanes a casa el Josep, vaig anar a la discoteca Titus amb el Joan, a “rematar la nit”.
Jo estava molt cansat, així que després d’estar una estona allà i veient que el meu infatigable amic Joan no defallia, li vaig dir que m’anava a descansar al cotxe. El Joan era, i crec que encara és, com el Guti del Cracòvia: PIM-PAM, PIM-PAM. Li agradava tancar totes les discoteques. Aquell dia es va trobar amb una amiga comuna, la Mercedes, qui estava aquella nit amb l’Imma. Van venir tots tres, em van despertar i em van fer tornar dins la discoteca.
L’impacta que aquest retrobament em va causar va ser molt fort, i tot i que havien passat molts anys i que la nostra breu història dels 16 anys no tenia cap base sòlida per poder esperar gaire res, la veritat es que em va tornar a contagiar d’aquella energia tan positiva que em va atraure l’any 82, i em va tornar a inspirar molt bones vibracions.
Tenia ganes de tornar-la a veure, però no ens vam deixar cap telèfon. El dia de sant Joan, vaig convèncer al Josep per anar a TITUS perquè en el fons intuïa que ella potser hi seria i tenia moltes ganes de tornar-la a veure per poder xerrar i saber més de la seva vida,...i BINGO!! El destí va fer que hi fos, vam començar a parlar i em va entusiasmar tant, que li vaig proposar de quedar per sopar i continuar la conversa. Sense més dilació, aquell dissabte dia de sant Joan, vam quedar per sopar el mateix dilluns, què caram, perquè esperar! Al cap de dos dies!!
Dilluns, 26 de juny de 1995, Restaurant La Fitora: Recordo estar inquiet i expectant pel que podia deparar la trobada,...feia tant de temps que no sabia res d’ella, que gairebé era una desconeguda per a mi, i estava molt curiós per saber què m’havia perdut des dels 16 fins els 29 anys. Aquell sopar d’un dilluns dia 26 de juny, prometia ser una vetllada inoblidable, amb una taula reservada per a dues persones, al Restaurant La Fitora del Port Olímpic, mirant a la platja del bogatell..., i així va ser.
Ella va arribar molt atractiva i radiant, amb un aspecte molt alegre i vivaç. Era tant l’interès i curiositat que teníem tots dos per escoltar les nostres aventures i desventures en aquell període de 13 anys, que la conversa va fluir tota sola, de forma natural i espontània.
Vam tenir una llarga i seriosa conversa al restaurant, i jo no volia que s’acabés i es quedés tan sols en això, en una agradable vetllada, així que li vaig proposar d’anar a prendre quelcom per allà a prop. A 200 metres del restaurant hi havia un bar, i vam demanar una ampolla de cava. La conversa continuava i tan ella com jo estàvem cada cop més relaxats i desinhibits.
Quan vam acabar-la, ens vam assentar a fora, en les bancades que hi ha en el passeig de dalt del port, des d’on es veuen els locals i els vaixells al vell mig del port olímpic. I allà vam continuar xerrant i xerrant fins que les nostres mirades es van quedar clavades fixament durant el minut de silenci més clarificador i rellevant de la meva vida.
El missatge d’aquell silenci em deia que volia estar amb ella i que no la deixés escapar. Després del minut de silenci li vaig preguntar: “et puc fer un petó?” . Ella em va autoritzar, va contestar que sí. La pregunta tenia trampa, perquè no va ser un petó, sinó un darrera l’altre fins que em va interrompre a les quatre de la matinada dient-me que havia d’anar aquell mateix dimarts, en poques hores, a Lleida per feina. Si no hagués estat per això no sé pas quina hora ens hagués donat perquè el magnetisme i la passió només havia fet que començar.
La propera trobada seria el dia 1 de juliol, on coneixeria el seu petit pis del carrer sant Francesc d’Assis de Masnou, i aquella tarde-nit, es va consolidar definitivament l’inici d’una relació que ja no ens separaria més.
Jo tenia que anar a Menorca per feina i m’ho vaig planificar per anar-hi un dilluns i aprofitar el cap de setmana previ. Crec que era la primera o segona setmana de juliol, i sense por li vaig proposar si li vindria de gust passar el cap de setmana amb mi. La seva resposta afirmativa immediata i il•lusionada “Carpe Diem” em va acabar de convèncer que definitivament m’encantava la seva personalitat i autenticitat. Per a mi significava poder començar a fer realitat els meus somnis romàntics d’estar amb la persona que volia estar, i fer un munt de projectes i aventures que tenia congelades fins trobar la persona adequada.
Després d’aquest meravellós cap de setmana de mútua descoberta, en va venir una altra i una altra, la boda de la nostra amiga comú Mercedes, l’ estada de l’Imma a Londres durant 20 dies d’agost, uns dies de vacances a Cap sa Sal, la festassa del meu 30è aniversari a casa el Josep, el meu viatge per feina a Estats Units, la nit a l’Hotel Arts, el dinar de presentació als sogres, i per acabar l’any, l’impuls més boig i “Carpe Diem” que mai cap dels dos havia fet fins aleshores: un viatge de 8 dies a Bora-Bora, la Polinèsia, del 30 de desembre a 7 de gener de 1996.
Per resumir la resta, vam aprofitar el temps per coneix-se’ns l’un a l’altre i estar segurs de que ens podíem fer feliços mútuament i formar una família, des del 26 de juny de 1995 fins el 31 de maig de 1998, data del nostre casament.
Una mica més d’un any i un mes, el dia 19 de juny de 1999, va fer-se realitat el nostre somni de ser pares amb el naixement del nostre primer fill, Jaume.
La família de quatre no va arribar fins el dia 1 de novembre del 2001, el dia que va néixer el nostre segon fill, Oriol.
El camí d’aquests 15 anys, ha estat ple de moments únics i entranyables combinat amb alguns moments difícils, que amb diàleg, amor, i humilitat hem superat i n’hem tret importants lliçons de vida.
L’ evolució personal de l’Imma i meva també ha estat important: el procés de canvis evidents en les nostres maneres de ser i de pensar no han impedit que els nostres projectes a la vida puguin seguir sent compatibles. De fet, penso que la maduresa d’ambdós, fa que tinguem les coses més clares i que coincidim en lo essencial per continuar el viatge junts.
Avui, 26 de juny de 2010, tinc la convicció més que mai, que l’Imma ha estat el millor que m’he trobat en el meu viatge per la vida, i em sento molt afortunat d’haver intuït que havia de “tirar-li els trastos” aquell dilluns nit de fa 15 anys i estic molt content que m’hagués correspost.
Han estat 15 anys amb moments meravellosos, tenim dos fills EXTRA-ORDINARIS, molt diferents en el caràcter i en la forma de ser, que enriqueixen i omplen la nostra vida, que son la nostra principal passió, i pels quals sentim un amor INCONDICIONAL i infinit.
Amb l’Imma he fet realitat el meu somni anhelat de formar una família i poder treballar per ser un bon pare i un bon marit. Aquests dos amors son els valors més importants de la meva vida, algo que per sí sol, ja dona un gran sentit a la meva existència.
Gràcies Imma pel camí recorregut fins ara.
T’estimo molt!
domingo, 2 de mayo de 2010
Meditació Noruega
Avui per fi puc parlar de les meves primeres experiències en meditació.
Feia temps, potser anys, que em rondava pel cap tenir alguna experiència de meditació, concepte que constantment apareixia esmentat en molts llibres com si fos una pràctica habitual en molts països del món, i que em feia sentir com si m’estigués perdent quelcom important.
En la meva ignorància sobre el tema en qüestió, inicialment la paraula “meditació” em feia una mica de por, em semblava sectària i amb connotacions massa religioses i espirituals. Vaig investigar per Internet, i vaig anar a una xerrada sobre Meditació Transcendental però em va semblar el que dic, sectari, car i que no m’inspirava cap confiança ni credibilitat.
Més tard, vaig conèixer gent molt normal que havia meditat i algunes persones que tenien aquest hàbit instal•lat en les seves vides quotidianes i ningú me’n parlava malament. Cadascuna d’aquestes persones em parlaven dels beneficis que els aportava la meditació: relaxació, reducció d’estres, energia positiva, lucidesa, claredat de pensament, inspiració, eliminació de cansament quan dormien poques hores, més aguant en jornades de treball maratonianes, etc…
Però em faltava la referència definitiva que em mogués a donar el pas de provar-ho, no acabava de fiar-me de que els tipus de meditació que a altres persones els hi havien anat bé, em funcionessin a mi. Persones que em mereixen tota la confiança, m’havien parlat de diferents propostes, algunes gratuïtes i altres de cost testimonial per cobrir costos, però gairebé totes tenien a veure amb referències o inspiracions budistes, encens, etc…, i he de reconèixer que aquest rollo tan espiritual m’incomodava i eren el fre real a decidir-me a provar-ho.
Finalment el 8 d’abril, vaig llegir a “La Contra” de la Vanguardia (veure link de l’entrevista) una entrevista a un psicòleg i psiquiatre noruec, anomenat Are Holen que em va sorprendre pel seu mètode de meditació, no religiós ni filosòfic ni espiritual, sinó pràctic i explicat científicament en diverses investigacions des de la creació de l’escola ACEM l’any 1966 (www.acem.com/spain). Em va sorprendre molt agradablement l’article, vaig llegir-me tota la seva web i vaig decidir apuntar-me. El impacte que va crear en mi aquesta “Contra” també el va crear a 400 persones més, motiu pel qual vaig haver d’esperar el meu torn fins aquest cap de setmana.
En dues sessions de 10h. a 14h. dissabte i diumenge, un instructor noruec ens ha fet la introducció a la meditació ACEM (es pronuncia AKEM) i ens ha ensenyat la tècnica basada en un so (equivalent a un mantra en altres mètodes), en repetir-lo i a deixar fluir tots els pensaments sense oposició, de forma neutral i en total llibertat.
Hem fet en els dos dies 3 sessions de meditació de 30 minuts i una de 45 minuts, i el que recomanen és practicar-ho mitja hora dos cops al dia o bé 45 minuts un cop al dia. Es pot practicar assentat normal, al tren, a l’avió, és a dir, res complicat i molt flexible. El repte és incorporar-ho com a hàbit diari, i fer balanç de l’experiència tres mesos després, per exemple.
Això intentaré: demà començo i el dia 1 d’agost em reuniré amb mi mateix (que és el que veritablement significa meditar, “prendre’s un cafè amb un mateix”) a la meva estimada platja de l’almadrava. En la primera passejada trepitjant la sorra i remullant-me els peus, passaré balanç dels intensos tres mesos que m’esperen. Intueixo que la meditació m’anirà molt bé.
Feia temps, potser anys, que em rondava pel cap tenir alguna experiència de meditació, concepte que constantment apareixia esmentat en molts llibres com si fos una pràctica habitual en molts països del món, i que em feia sentir com si m’estigués perdent quelcom important.
En la meva ignorància sobre el tema en qüestió, inicialment la paraula “meditació” em feia una mica de por, em semblava sectària i amb connotacions massa religioses i espirituals. Vaig investigar per Internet, i vaig anar a una xerrada sobre Meditació Transcendental però em va semblar el que dic, sectari, car i que no m’inspirava cap confiança ni credibilitat.
Més tard, vaig conèixer gent molt normal que havia meditat i algunes persones que tenien aquest hàbit instal•lat en les seves vides quotidianes i ningú me’n parlava malament. Cadascuna d’aquestes persones em parlaven dels beneficis que els aportava la meditació: relaxació, reducció d’estres, energia positiva, lucidesa, claredat de pensament, inspiració, eliminació de cansament quan dormien poques hores, més aguant en jornades de treball maratonianes, etc…
Però em faltava la referència definitiva que em mogués a donar el pas de provar-ho, no acabava de fiar-me de que els tipus de meditació que a altres persones els hi havien anat bé, em funcionessin a mi. Persones que em mereixen tota la confiança, m’havien parlat de diferents propostes, algunes gratuïtes i altres de cost testimonial per cobrir costos, però gairebé totes tenien a veure amb referències o inspiracions budistes, encens, etc…, i he de reconèixer que aquest rollo tan espiritual m’incomodava i eren el fre real a decidir-me a provar-ho.
Finalment el 8 d’abril, vaig llegir a “La Contra” de la Vanguardia (veure link de l’entrevista) una entrevista a un psicòleg i psiquiatre noruec, anomenat Are Holen que em va sorprendre pel seu mètode de meditació, no religiós ni filosòfic ni espiritual, sinó pràctic i explicat científicament en diverses investigacions des de la creació de l’escola ACEM l’any 1966 (www.acem.com/spain). Em va sorprendre molt agradablement l’article, vaig llegir-me tota la seva web i vaig decidir apuntar-me. El impacte que va crear en mi aquesta “Contra” també el va crear a 400 persones més, motiu pel qual vaig haver d’esperar el meu torn fins aquest cap de setmana.
En dues sessions de 10h. a 14h. dissabte i diumenge, un instructor noruec ens ha fet la introducció a la meditació ACEM (es pronuncia AKEM) i ens ha ensenyat la tècnica basada en un so (equivalent a un mantra en altres mètodes), en repetir-lo i a deixar fluir tots els pensaments sense oposició, de forma neutral i en total llibertat.
Hem fet en els dos dies 3 sessions de meditació de 30 minuts i una de 45 minuts, i el que recomanen és practicar-ho mitja hora dos cops al dia o bé 45 minuts un cop al dia. Es pot practicar assentat normal, al tren, a l’avió, és a dir, res complicat i molt flexible. El repte és incorporar-ho com a hàbit diari, i fer balanç de l’experiència tres mesos després, per exemple.
Això intentaré: demà començo i el dia 1 d’agost em reuniré amb mi mateix (que és el que veritablement significa meditar, “prendre’s un cafè amb un mateix”) a la meva estimada platja de l’almadrava. En la primera passejada trepitjant la sorra i remullant-me els peus, passaré balanç dels intensos tres mesos que m’esperen. Intueixo que la meditació m’anirà molt bé.
martes, 23 de marzo de 2010
Connexió amb la Intuïció
Sempre havia tingut la sensació de que no es podia confiar en la intuïció, que no era fiable. Aquest cap de setmana he deixat de banda els escepticismes i m’he atrevit a practicar-la de veritat, amb molta intensitat, convicció,...i resultats.
La connexió i el profund contacte amb la intuïció m’ha regalat moltes coses aquest cap de setmana, però una d’elles té un immens valor per a mi: el retrobament amb un amic. Ha estat inútil voler apartar de la meva vida una persona que he estimat durant tants anys, però vaig sentir la necessitat d’una parada, d’un temps mort per pensar i créixer. Ignoro si aquesta decisió va fer mal, probablement, però era el destí. Ara sento que les nostres diferències eren acceptar-nos tal com som, escoltar-nos sense prejudicis i respectar les nostres diferents evolucions i perspectives de la vida. Sempre he cregut que en la diferència està la riquesa. Quan un amic apareix recurrentment en els teus records, somnis i pensaments, vol dir que no es pot passar pàgina, que hi és, i que s’ha d’afrontar de cara, i això vol dir, prendre la iniciativa i escoltar més que parlar, i quan toca parlar, fer-ho des del cor, fora de l’esfera del pensament. Estic molt content i feliç d’haver tornat a tenir una llarga conversa franca i íntima com les d’abans, amb un amic amb ànima d’artista, incomparable i encantadorament provocador.
D’altra banda, les emocions del cap de setmana m’han esgotat físicament, però el desgast d’energia ha valgut tant la pena! Quina intensitat, quina marató d’històries de veritat, de vida en estat pur! Sincerament, m’he sentit privilegiat de treballar amb un grup humà de 24 persones convertit per sempre més en xarxa d’amics. Una amistat guanyada a pols per la intensitat amb la que ha succeït, no pas pel temps que fa que ens coneixem. El vincle establert uneix i molt. Estic convençut que el que dic és veritat perquè ho he vist en l’exemple del meu pare que 30 anys després d’acabar el curs de “Dale Carnegie”, encara conserva amics i records.
Una frase que em va impressionar i que m’encanta és que “decidir viure una vida de plenitud és un acte RADICAL” i veritablement penso que és així de clar i senzill. Vivim en un món en el qual s’afavoreix i s’incentiva a seguir en la mateixa situació en la que estem , el mateix “statu quo”. Això vol dir conformisme, resignació i mediocritat i l’antídot és ATREVIR-SE, el risc. Ha estat tant verdaderament impactant la autenticitat de les persones que s’han atrevit a lluitar per la seva felicitat enfrontant-se a totes les seves pors!
Perquè no pensar en gran, “play big” com diuen els americans? Perquè no il.lusionar-nos en nous projectes que ens facin vibrar, que ens facin trempar? Què hi ha de dolent en gaudir d’aquest viatge a Itaca? Despertar les ganes d’aprendre, de millorar, de canviar i evolucionar és un gran repte.
Quant val la teva felicitat? Imaginem-nos una parada al Mercat de la Boqueria amb una venedora de felicitat en diferents formats que ens diu:
"Hola, Què et poso guapa? Avui la tinc molt fresca la felicitat, pescada aquesta mateixa nit! Quanta te’n poso? Te l’envaso al buit o és per dinar avui mateix? O per la nevera per sopar o dinar demà? Vols tota la peça per congelar? Aprofita per emportar-te-la que me la prendran de les mans i està molt be de preu!"
Doncs jo he decidit que vull despertar-me cada dia amb un somriure RADICAL, vull anar a comprar cada matí al Mercat la peça de felicitat que millor entri pels meus ulls, per a mi i la meva família, menjar-ne una mica per esmorzar tots quatre, donar-nos una abraçada i un petó de bon dia, un altre quan ens retrobem tots a casa i un altra de bona nit.
Ja no infravaloraré mai més la intuïció. És un recurs personal a potenciar. Pot ser més o menys brillant, però surt de dins, normalment no s’equivoca i sempre va bé tenir alternatives a la racionalitat extrema. Tampoc menystindré el potencial que suposa connectar amb les persones mirant-les fixament fins que els ulls parlen sols, ni per descomptat el secret de tot plegat, que es ESCOLTAR, quelcom que poca gent sap fer.
La connexió i el profund contacte amb la intuïció m’ha regalat moltes coses aquest cap de setmana, però una d’elles té un immens valor per a mi: el retrobament amb un amic. Ha estat inútil voler apartar de la meva vida una persona que he estimat durant tants anys, però vaig sentir la necessitat d’una parada, d’un temps mort per pensar i créixer. Ignoro si aquesta decisió va fer mal, probablement, però era el destí. Ara sento que les nostres diferències eren acceptar-nos tal com som, escoltar-nos sense prejudicis i respectar les nostres diferents evolucions i perspectives de la vida. Sempre he cregut que en la diferència està la riquesa. Quan un amic apareix recurrentment en els teus records, somnis i pensaments, vol dir que no es pot passar pàgina, que hi és, i que s’ha d’afrontar de cara, i això vol dir, prendre la iniciativa i escoltar més que parlar, i quan toca parlar, fer-ho des del cor, fora de l’esfera del pensament. Estic molt content i feliç d’haver tornat a tenir una llarga conversa franca i íntima com les d’abans, amb un amic amb ànima d’artista, incomparable i encantadorament provocador.
D’altra banda, les emocions del cap de setmana m’han esgotat físicament, però el desgast d’energia ha valgut tant la pena! Quina intensitat, quina marató d’històries de veritat, de vida en estat pur! Sincerament, m’he sentit privilegiat de treballar amb un grup humà de 24 persones convertit per sempre més en xarxa d’amics. Una amistat guanyada a pols per la intensitat amb la que ha succeït, no pas pel temps que fa que ens coneixem. El vincle establert uneix i molt. Estic convençut que el que dic és veritat perquè ho he vist en l’exemple del meu pare que 30 anys després d’acabar el curs de “Dale Carnegie”, encara conserva amics i records.
Una frase que em va impressionar i que m’encanta és que “decidir viure una vida de plenitud és un acte RADICAL” i veritablement penso que és així de clar i senzill. Vivim en un món en el qual s’afavoreix i s’incentiva a seguir en la mateixa situació en la que estem , el mateix “statu quo”. Això vol dir conformisme, resignació i mediocritat i l’antídot és ATREVIR-SE, el risc. Ha estat tant verdaderament impactant la autenticitat de les persones que s’han atrevit a lluitar per la seva felicitat enfrontant-se a totes les seves pors!
Perquè no pensar en gran, “play big” com diuen els americans? Perquè no il.lusionar-nos en nous projectes que ens facin vibrar, que ens facin trempar? Què hi ha de dolent en gaudir d’aquest viatge a Itaca? Despertar les ganes d’aprendre, de millorar, de canviar i evolucionar és un gran repte.
Quant val la teva felicitat? Imaginem-nos una parada al Mercat de la Boqueria amb una venedora de felicitat en diferents formats que ens diu:
"Hola, Què et poso guapa? Avui la tinc molt fresca la felicitat, pescada aquesta mateixa nit! Quanta te’n poso? Te l’envaso al buit o és per dinar avui mateix? O per la nevera per sopar o dinar demà? Vols tota la peça per congelar? Aprofita per emportar-te-la que me la prendran de les mans i està molt be de preu!"
Doncs jo he decidit que vull despertar-me cada dia amb un somriure RADICAL, vull anar a comprar cada matí al Mercat la peça de felicitat que millor entri pels meus ulls, per a mi i la meva família, menjar-ne una mica per esmorzar tots quatre, donar-nos una abraçada i un petó de bon dia, un altre quan ens retrobem tots a casa i un altra de bona nit.
Ja no infravaloraré mai més la intuïció. És un recurs personal a potenciar. Pot ser més o menys brillant, però surt de dins, normalment no s’equivoca i sempre va bé tenir alternatives a la racionalitat extrema. Tampoc menystindré el potencial que suposa connectar amb les persones mirant-les fixament fins que els ulls parlen sols, ni per descomptat el secret de tot plegat, que es ESCOLTAR, quelcom que poca gent sap fer.
miércoles, 24 de febrero de 2010
Practicant el Poder de l'Ara
Practicant el Poder de l’Ara
El Poder de l’Ara d’Eckhart Tolle és un dels grans llibres espirituals dels darrers temps. Ensenya a alliberar-te de l’esclavitud de la ment, a adonar-te’n i a situar-te com a observador, a estar plenament conscient, a despertar.
La teoria del que això significa és relativament assumible tot i que la lectura del llibre la recordo difícil. Practicar-ho i experimentar-ho, però, és quelcom que molt poc sovint fem. Estem massa anestesiats amb el ritme absurdament frenètic i les presses de les nostres vides, i això ens porta a no gaudir ni assaborir els petits detalls, i a tenir la sensació que la nostra vida passa massa ràpid.
Fa poc vaig anar a una festa-sorpresa, homenatge a un bon amic que feia 60 anys. Com que ens portem 15 anys, per associació d’idees vaig adonar-me que dins de poc farà 15 anys que vaig tenir la “bona sort” que l’atzar em tornés a connectar amb una noia amb qui havia sortit durant una setmana quan tenia 16 anys. Això em va portar a fer un exercici de reflexió del pas del temps. De vegades, em desperto convençut que encara sóc aquell adolescent de 16 anys que començava a descobrir de què anava això de la vida. M’hi puc fins i tot traslladar fàcilment i això suposo que pot ser bo per entendre millor la pre-adolescència del meu primer fill. Però quan veig qui era aleshores i qui sóc ara, ni tinc enveja de tenir 16 anys, ni m’agrado menys, tot el contrari: estic feliç de ser qui sóc i de tenir l’edat que em toca tenir en cada moment del viatge de viure.
Mirant endavant, i suposant que la vida em regali pròrrogues en blocs de 15 anys, tinc la propera estació als 60 anys (on està el meu amic homenatjat), i amb uns fills de 25 i 23 anys, probablement ja treballant i amb una carrera universitària a l’esquena. Impressiona la perspectiva oi? Podem fer l’exercici en blocs de 15 anys més com a màxim dues vegades més, sent molt optimistes.
Potser, doncs, ha arribat el moment de fer-se preguntes poderoses i de reflexió, i prendre consciència de qui som i què caram hem vingut a fer aquí o què ens agradaria de veritat fer, si no volem passar sense cap sentit per aquest espai/temps limitat que ens ha estat regalat. Com deia Henry David Thoreau en un dels seus poemes, Walden o la vida en els boscos: “Volia viure intensament i extraure tot el suc a la vida per a no descobrir en l’hora de la meva mort que no havia viscut”.
El que ens hem de proposar i comprometre amb nosaltres mateixos és a renunciar a l’anestesia, connectar-nos amb el que de veritat som i canviar la utilització del temps condicional pel temps present. I el que de veritat SOM, la nostra essència, el nostre SER cal no confondre’l amb l’EGO que és el fals JO que la nostra ment ha fabricat. Si creiem que som la nostra ment, l’EGO dirigirà sempre la nostra vida.
Tots tenim lluites internes que ens bloquegen, allò amb el que no podem estar però que malgrat tot segueix allí i governa les nostres vides. Si som sincers amb nosaltres mateixos, trobarem més d’una zona fosca dins nostre i un exèrcit de mecanismes de defensa de gran resistència.
Tots som ÚNICS i irrepetibles com a sers humans. Tanmateix, creiem que som tan diferents, …, però som tan iguals, tan vulnerables, tan insegurs, tan infidels, tan enamoradissos, tan egocèntrics, tan necessitats d’afecte, tendresa, amor, sexe, dependència/independència, llibertat, espai propi, reconeixement, i tan necessitats que ens valorin i estimin tal com som…
Això ens ha de servir per desdramatitzar, perdonar-nos i perdonar tots aquests sentiments tan humans i tan autèntics, i acceptar que els errors i els fracassos per nombrosos i importants que siguin formen part de l’aprenentatge del viure. Aprendre amb humilitat.
El dolor, com més s’evita, més gran i resistent es fa. No se’n va, continua sempre dins fins que no ens decidim a intervenir, amb determinació i valentia, en resum, fins que assumim que hem de passar pel tub. És incòmode explorar la foscor i remou emocions fortes, però val la pena experimentar i sentir, per poder aprendre i descobrir com eliminar-lo, si amb una intervenció radical (tot o res), o amb un tractament més gradual i lent.
La ment sempre tracta de negar l’ara i d’escapolir-se d’ell, Quan més ens identifiquem amb la ment, més patim, i dit de forma contrària, quant més capaços som de valorar i acceptar l’ara, més lliures estem del dolor i el patiment, més lliures de la ment egotista.
Tanquem ferides obertes, dissolguem les pedres que tinguem al ronyó, i no parlem tant de teoria dels sentiments i sentim de veritat, connectem amb nosaltres mateixos, ara, sense més dilació, no demà ni més endavant, ja!! Si ho fem, aconseguirem no sols dissoldre el dolor i el patiment sinó dissoldre l’EGO, i potser arribarem a la mateixa conclusió que la psiquiatra Elizabeth Kübler-Ross que deia: “No necessitem res especial per a viure: és suficient amb SER el més brillantment UN MATEIX que sigui possible. Això és suficient”. No ens limitem a EXISTIR, VISQUEM!! I si pot ser, a tope!!
El Poder de l’Ara d’Eckhart Tolle és un dels grans llibres espirituals dels darrers temps. Ensenya a alliberar-te de l’esclavitud de la ment, a adonar-te’n i a situar-te com a observador, a estar plenament conscient, a despertar.
La teoria del que això significa és relativament assumible tot i que la lectura del llibre la recordo difícil. Practicar-ho i experimentar-ho, però, és quelcom que molt poc sovint fem. Estem massa anestesiats amb el ritme absurdament frenètic i les presses de les nostres vides, i això ens porta a no gaudir ni assaborir els petits detalls, i a tenir la sensació que la nostra vida passa massa ràpid.
Fa poc vaig anar a una festa-sorpresa, homenatge a un bon amic que feia 60 anys. Com que ens portem 15 anys, per associació d’idees vaig adonar-me que dins de poc farà 15 anys que vaig tenir la “bona sort” que l’atzar em tornés a connectar amb una noia amb qui havia sortit durant una setmana quan tenia 16 anys. Això em va portar a fer un exercici de reflexió del pas del temps. De vegades, em desperto convençut que encara sóc aquell adolescent de 16 anys que començava a descobrir de què anava això de la vida. M’hi puc fins i tot traslladar fàcilment i això suposo que pot ser bo per entendre millor la pre-adolescència del meu primer fill. Però quan veig qui era aleshores i qui sóc ara, ni tinc enveja de tenir 16 anys, ni m’agrado menys, tot el contrari: estic feliç de ser qui sóc i de tenir l’edat que em toca tenir en cada moment del viatge de viure.
Mirant endavant, i suposant que la vida em regali pròrrogues en blocs de 15 anys, tinc la propera estació als 60 anys (on està el meu amic homenatjat), i amb uns fills de 25 i 23 anys, probablement ja treballant i amb una carrera universitària a l’esquena. Impressiona la perspectiva oi? Podem fer l’exercici en blocs de 15 anys més com a màxim dues vegades més, sent molt optimistes.
Potser, doncs, ha arribat el moment de fer-se preguntes poderoses i de reflexió, i prendre consciència de qui som i què caram hem vingut a fer aquí o què ens agradaria de veritat fer, si no volem passar sense cap sentit per aquest espai/temps limitat que ens ha estat regalat. Com deia Henry David Thoreau en un dels seus poemes, Walden o la vida en els boscos: “Volia viure intensament i extraure tot el suc a la vida per a no descobrir en l’hora de la meva mort que no havia viscut”.
El que ens hem de proposar i comprometre amb nosaltres mateixos és a renunciar a l’anestesia, connectar-nos amb el que de veritat som i canviar la utilització del temps condicional pel temps present. I el que de veritat SOM, la nostra essència, el nostre SER cal no confondre’l amb l’EGO que és el fals JO que la nostra ment ha fabricat. Si creiem que som la nostra ment, l’EGO dirigirà sempre la nostra vida.
Tots tenim lluites internes que ens bloquegen, allò amb el que no podem estar però que malgrat tot segueix allí i governa les nostres vides. Si som sincers amb nosaltres mateixos, trobarem més d’una zona fosca dins nostre i un exèrcit de mecanismes de defensa de gran resistència.
Tots som ÚNICS i irrepetibles com a sers humans. Tanmateix, creiem que som tan diferents, …, però som tan iguals, tan vulnerables, tan insegurs, tan infidels, tan enamoradissos, tan egocèntrics, tan necessitats d’afecte, tendresa, amor, sexe, dependència/independència, llibertat, espai propi, reconeixement, i tan necessitats que ens valorin i estimin tal com som…
Això ens ha de servir per desdramatitzar, perdonar-nos i perdonar tots aquests sentiments tan humans i tan autèntics, i acceptar que els errors i els fracassos per nombrosos i importants que siguin formen part de l’aprenentatge del viure. Aprendre amb humilitat.
El dolor, com més s’evita, més gran i resistent es fa. No se’n va, continua sempre dins fins que no ens decidim a intervenir, amb determinació i valentia, en resum, fins que assumim que hem de passar pel tub. És incòmode explorar la foscor i remou emocions fortes, però val la pena experimentar i sentir, per poder aprendre i descobrir com eliminar-lo, si amb una intervenció radical (tot o res), o amb un tractament més gradual i lent.
La ment sempre tracta de negar l’ara i d’escapolir-se d’ell, Quan més ens identifiquem amb la ment, més patim, i dit de forma contrària, quant més capaços som de valorar i acceptar l’ara, més lliures estem del dolor i el patiment, més lliures de la ment egotista.
Tanquem ferides obertes, dissolguem les pedres que tinguem al ronyó, i no parlem tant de teoria dels sentiments i sentim de veritat, connectem amb nosaltres mateixos, ara, sense més dilació, no demà ni més endavant, ja!! Si ho fem, aconseguirem no sols dissoldre el dolor i el patiment sinó dissoldre l’EGO, i potser arribarem a la mateixa conclusió que la psiquiatra Elizabeth Kübler-Ross que deia: “No necessitem res especial per a viure: és suficient amb SER el més brillantment UN MATEIX que sigui possible. Això és suficient”. No ens limitem a EXISTIR, VISQUEM!! I si pot ser, a tope!!
lunes, 18 de enero de 2010
Que ningú dormi! Nessun Dorma!
Que ningú dormi!, Nessun Dorma!
Especialment dedicat a qui li costa emocionar-se, la versió que l’Aretha Franklin va cantar l’any 1998 a Nova York del Nessun Dorma fa posar realment la “gallina de piel”. Si us plau, abans de continuar llegint, dóna’t un permís de 5 meravellosos minuts i entra en l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=LUvJZ26shqc&NR=1
Com ets sents? A mi, entre d’altres sentiments, m’ha inspirat a escriure una mica.
De la lletra vull aprofitar tres idees en clau metafòrica:
1. “Nessun Dorma”, que ningú s’adormi, que tothom estigui ben DESPERT, amb els ulls ben oberts i amb ganes d’aprendre l’ofici de viure.
2. “Ma il mio mistero è chiuso in me”, el meu misteri està tancat en mí,…, però fins quan? Que tens a perdre mostrant-te tal com ets, amb tota la teva AUTENTICITAT? Quan ens adonarem de la incomoditat de carregar amb la cuirassa? Esperar fins que sigui massa tard per a fer amb la teva vida una miqueta, un mínim del que ets capaç? Toquem de peus a terra, no som eterns, el temps passa molt ràpid i més ens val que ens posem en marxa de veritat a fer allò que volem, deixar de banda el que diran, i fer fora les pors! Ara toca ARRISCAR, valor que la societat ens empeny a descartar, a no fer cas i a quedar-nos en la SEGURETAT, i en la nostra zona de confort.
3. “All’alba vincerò!, a l’alba venceré, i potser no serà a la primera, ni a la segona, però amb el COMPROMIS y la determinació com a companys de viatge gairebé tot és possible.
Molts savis al llarg de la història han coincidit a deixar un llegat comú: no posposis els somnis, “Gather ye rosebuds while ye may”, agafa les roses mentre puguis, doncs un dia tu també deixaràs de respirar i moriràs. El seu llegat és que visquis aquí i ara, sense mirar enrere, connectat amb les teves emocions, amb el que et diu el teu cor per fer que la teva vida sigui extraordinària. L’expressió en llatí d’aquest sentiment és CARPE DIEM.
Això son tan sols algunes opinions, punts de vista, creences o PERSPECTIVES, que sovint poden despertar l’autenticitat i el compromís, i inspirar abans de prendre eleccions i decisions importants.
La CREATIVITAT és un recurs que tots el tenim i no l’hauríem de menysprear: JUGAR a imaginar-se des de la mentalitat d’un nen com afrontar alguns dels problemes quotidians, RIURE d’un mateix, són maneres de fomentar-la i fer volar la imaginació.
PRENDRE CONSCIÈNCIA de que el punt de vista de partida amb que enfoques un tema o problema, és sovint el principal factor que contribueix a la sensació de bloqueig i d’estancament, és també un recurs molt important: adonar-te de que com ho veus no és el tema sinó tan sols la teva creença i forma de veure’l.
L’EQUILIBRI en les eleccions té molt a veure amb el significat de l’expressió anglesa “Balanced Decisions”, que vol dir decisions equilibrades i consensuades des de diferents perspectives. Es com una conversa interior en la qual han tingut veu totes les parts i la democràcia i llibertat internes han vençut.
Estar plenament viu i DESPERT significa poder per escollir, i el sentit comú em diu que si les persones tenim aquest dret, llibertat i poder de SER i ESCOLLIR el nostre destí, què volem ser de grans, els pobles i les nacions sense estat de qualsevol lloc del món, també haurien de tenir aquest dret que se’ls nega, però això és tan sols, una manera de veure les coses...
Tornant a les persones, a les emocions i als sentiments, si vols reviure l’escena del “Oh Capitán, mi Capitán” de la pel.licula “El Club de los Poetas Muertos”, i encara no t’has desperta’t suficient, entra en l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=nC7KdxAYdU4&hl=es
Nessun Dorma!, Carpe Diem!
Especialment dedicat a qui li costa emocionar-se, la versió que l’Aretha Franklin va cantar l’any 1998 a Nova York del Nessun Dorma fa posar realment la “gallina de piel”. Si us plau, abans de continuar llegint, dóna’t un permís de 5 meravellosos minuts i entra en l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=LUvJZ26shqc&NR=1
Com ets sents? A mi, entre d’altres sentiments, m’ha inspirat a escriure una mica.
De la lletra vull aprofitar tres idees en clau metafòrica:
1. “Nessun Dorma”, que ningú s’adormi, que tothom estigui ben DESPERT, amb els ulls ben oberts i amb ganes d’aprendre l’ofici de viure.
2. “Ma il mio mistero è chiuso in me”, el meu misteri està tancat en mí,…, però fins quan? Que tens a perdre mostrant-te tal com ets, amb tota la teva AUTENTICITAT? Quan ens adonarem de la incomoditat de carregar amb la cuirassa? Esperar fins que sigui massa tard per a fer amb la teva vida una miqueta, un mínim del que ets capaç? Toquem de peus a terra, no som eterns, el temps passa molt ràpid i més ens val que ens posem en marxa de veritat a fer allò que volem, deixar de banda el que diran, i fer fora les pors! Ara toca ARRISCAR, valor que la societat ens empeny a descartar, a no fer cas i a quedar-nos en la SEGURETAT, i en la nostra zona de confort.
3. “All’alba vincerò!, a l’alba venceré, i potser no serà a la primera, ni a la segona, però amb el COMPROMIS y la determinació com a companys de viatge gairebé tot és possible.
Molts savis al llarg de la història han coincidit a deixar un llegat comú: no posposis els somnis, “Gather ye rosebuds while ye may”, agafa les roses mentre puguis, doncs un dia tu també deixaràs de respirar i moriràs. El seu llegat és que visquis aquí i ara, sense mirar enrere, connectat amb les teves emocions, amb el que et diu el teu cor per fer que la teva vida sigui extraordinària. L’expressió en llatí d’aquest sentiment és CARPE DIEM.
Això son tan sols algunes opinions, punts de vista, creences o PERSPECTIVES, que sovint poden despertar l’autenticitat i el compromís, i inspirar abans de prendre eleccions i decisions importants.
La CREATIVITAT és un recurs que tots el tenim i no l’hauríem de menysprear: JUGAR a imaginar-se des de la mentalitat d’un nen com afrontar alguns dels problemes quotidians, RIURE d’un mateix, són maneres de fomentar-la i fer volar la imaginació.
PRENDRE CONSCIÈNCIA de que el punt de vista de partida amb que enfoques un tema o problema, és sovint el principal factor que contribueix a la sensació de bloqueig i d’estancament, és també un recurs molt important: adonar-te de que com ho veus no és el tema sinó tan sols la teva creença i forma de veure’l.
L’EQUILIBRI en les eleccions té molt a veure amb el significat de l’expressió anglesa “Balanced Decisions”, que vol dir decisions equilibrades i consensuades des de diferents perspectives. Es com una conversa interior en la qual han tingut veu totes les parts i la democràcia i llibertat internes han vençut.
Estar plenament viu i DESPERT significa poder per escollir, i el sentit comú em diu que si les persones tenim aquest dret, llibertat i poder de SER i ESCOLLIR el nostre destí, què volem ser de grans, els pobles i les nacions sense estat de qualsevol lloc del món, també haurien de tenir aquest dret que se’ls nega, però això és tan sols, una manera de veure les coses...
Tornant a les persones, a les emocions i als sentiments, si vols reviure l’escena del “Oh Capitán, mi Capitán” de la pel.licula “El Club de los Poetas Muertos”, i encara no t’has desperta’t suficient, entra en l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=nC7KdxAYdU4&hl=es
Nessun Dorma!, Carpe Diem!
lunes, 4 de enero de 2010
La importància del valor RISC
Algunes de les cites que el Robin Sharma, guru del creixement personal i autor del llibre "El monjo que va vendre el seu Ferrari" va fer a la contra de la Vanguardia el 25-26 de desembre:
1. Sèneca va afirmar: "No és que no ens atrevim perquè les coses siguin difícils. És perquè no ens atrevim pel que les coses resulten difícils "
2. "En la meva pròpia vida intento assumir un risc raonable cada dia. D'aquesta manera creixo i progresso diàriament "
3. "Massa gent fa retrets, posa excuses i es queixa, enlloc d'assumir la seva responsabilitat personal i fer la seva part per que tot funcioni millor. Ja ho va dir la Mare Teresa de Calcuta, que si cadascú es dediqués a escombrar la seva pròpia porta, el planeta estaria net "
4. "Cada matí em mirava al mirall i no m'agradava la persona que hi veia. No vivia segons els meus valors, vivia sol per a mi mateix, i això és molt trist "
5. "Enterrem la creativitat i potencial sota la por, l'estrès i creences que ens diuen: no brillis, no sobresurtis massa"
6. "La majoria de la gent s'ha resignat a la mediocritat. Massa gent viu vides alienes. L'autenticitat és essencial. En sànscrit ha un aforisme que diu: No hi ha res noble a ser superior als altres. La veritable noblesa consisteix a ser superior al teu antic jo. Sé millor del que vas ser ahir"
7. "Cada dia la teva capacitat i potencial han de créixer i ser expressats. Llegeix, forma't i intenta fer front als teus temors enlloc d'eludir-los, perquè quan fas coses que et fan por, creixes "
8. "Dóna-li cert sentit de missió al treball que facis, i fes-ho de tal manera que ajudi a la gent creant energia, això et donarà èxit"
9. "Passa-ho bé, diverteix-te, perquè el que ara ens sembla importantíssim, al final de la nostra vida no tindrà importància, i el que ens sembla insignificant, al final ens adonarem que són realment les coses importants"
10. "Els teus dies són la teva vida en miniatura. Sigues avui més positiu, més valent, més apassionat, més afectuós i els dies construiran setmanes, les setmanes mesos, els mesos anys ... I aquesta és la teva vida"
11. "Marc Aureli deia que el teu pensament crea la teva realitat. Encara que ara sigui un moment de dificultats, crisi i molt atur, podem posicionar-nos com a víctimes i centrar-nos en totes les coses negatives, o podem concentrar l'atenció en les oportunitats "
12. "Entra en contacte amb la teva mortalitat, sigues conscient de la brevetat de la teva vida. La majoria vivim com si fóssim eterns, ho posposem tot "
13. "No ens oblidem de la importància del risc. La majoria evitem el risc, vivim en el confortable i ens sembla que aquesta és la forma segura i intel•ligent de viure quan en realitat és la més insegura perquè vius minvat: com més t'acostes als teus límits, més s'amplien. Si no tems la incomoditat i fas les coses que et fan por però que són importants, creixeràs i t'enfortiràs "
14. "Fill, quan vas néixer, tu ploraves mentre el món s'alegrava. Viu la vida de tal manera que quan moris el món plori mentre tu t’alegres"
15. "Per aconseguir un alt nivell d'energia, esport a diari, bona alimentació i meditació: quan més clara sigui la teva ment, més energia alliberaràs, com més et preocupis, més baixarà"
1. Sèneca va afirmar: "No és que no ens atrevim perquè les coses siguin difícils. És perquè no ens atrevim pel que les coses resulten difícils "
2. "En la meva pròpia vida intento assumir un risc raonable cada dia. D'aquesta manera creixo i progresso diàriament "
3. "Massa gent fa retrets, posa excuses i es queixa, enlloc d'assumir la seva responsabilitat personal i fer la seva part per que tot funcioni millor. Ja ho va dir la Mare Teresa de Calcuta, que si cadascú es dediqués a escombrar la seva pròpia porta, el planeta estaria net "
4. "Cada matí em mirava al mirall i no m'agradava la persona que hi veia. No vivia segons els meus valors, vivia sol per a mi mateix, i això és molt trist "
5. "Enterrem la creativitat i potencial sota la por, l'estrès i creences que ens diuen: no brillis, no sobresurtis massa"
6. "La majoria de la gent s'ha resignat a la mediocritat. Massa gent viu vides alienes. L'autenticitat és essencial. En sànscrit ha un aforisme que diu: No hi ha res noble a ser superior als altres. La veritable noblesa consisteix a ser superior al teu antic jo. Sé millor del que vas ser ahir"
7. "Cada dia la teva capacitat i potencial han de créixer i ser expressats. Llegeix, forma't i intenta fer front als teus temors enlloc d'eludir-los, perquè quan fas coses que et fan por, creixes "
8. "Dóna-li cert sentit de missió al treball que facis, i fes-ho de tal manera que ajudi a la gent creant energia, això et donarà èxit"
9. "Passa-ho bé, diverteix-te, perquè el que ara ens sembla importantíssim, al final de la nostra vida no tindrà importància, i el que ens sembla insignificant, al final ens adonarem que són realment les coses importants"
10. "Els teus dies són la teva vida en miniatura. Sigues avui més positiu, més valent, més apassionat, més afectuós i els dies construiran setmanes, les setmanes mesos, els mesos anys ... I aquesta és la teva vida"
11. "Marc Aureli deia que el teu pensament crea la teva realitat. Encara que ara sigui un moment de dificultats, crisi i molt atur, podem posicionar-nos com a víctimes i centrar-nos en totes les coses negatives, o podem concentrar l'atenció en les oportunitats "
12. "Entra en contacte amb la teva mortalitat, sigues conscient de la brevetat de la teva vida. La majoria vivim com si fóssim eterns, ho posposem tot "
13. "No ens oblidem de la importància del risc. La majoria evitem el risc, vivim en el confortable i ens sembla que aquesta és la forma segura i intel•ligent de viure quan en realitat és la més insegura perquè vius minvat: com més t'acostes als teus límits, més s'amplien. Si no tems la incomoditat i fas les coses que et fan por però que són importants, creixeràs i t'enfortiràs "
14. "Fill, quan vas néixer, tu ploraves mentre el món s'alegrava. Viu la vida de tal manera que quan moris el món plori mentre tu t’alegres"
15. "Per aconseguir un alt nivell d'energia, esport a diari, bona alimentació i meditació: quan més clara sigui la teva ment, més energia alliberaràs, com més et preocupis, més baixarà"
Suscribirse a:
Entradas (Atom)