14 anys

Pensant en el títol del text, m'ha vingut una cançó de La Trinca a la memòria, una que parlava del Barça de la temporada 73-74 del Cruyff-jugador, i que començava: "14 anys de passar gana, 14 anys d'anar fent figa, potser si que eren molts anys, 14 anys sense una lliga. Un, dos, tres, botifarra de pagès!". Després d'aquesta no hi vam tornar fins 11 anys més tard amb la lliga del 84-85 del Venables, després les 4 del Dream Team del 91 al 94, i cada cop menys interval de temps entre una lliga i l'altre. Tanmateix, l'any 1998 no tocava lliga, per això vam pensar en muntar una gran festa. El dia de Pentecostès del 1998 queia en dilluns 1 de juny, i era festa a Barcelona però no a tots els municipis. Varem pensar d’organitzar la festa grossa el 31 de maig del 1998, malgrat ser diumenge, pensant que l’endemà seria festiu i la majoria dels assistents podrien descansar. Diumenge? Rondava en l’entorn una creença de que era un dia poc apropiat socialment parlant, dia de “diumengers”, què pensaran els demés, què diran?. Però, ...què caram! Si era com un dissabte!. L’endemà era festa!. Què més donava!. Varem pensar que qui no vulgui que no vingui, i com no podia ser d’altre manera no va fallar ningú, i la creença es va demostrar mesquina i absurda. Portàvem mereixent aquesta festa gairebé 3 anys, temps que ens va servir per imaginar-la, per construir-la, per somiar-la, i mentre tant gaudir del trajecte. Ja ho diu la cançó de Lluis Llach “Viatge a Itaca”, que gaudir del camí és molt més interessant que obsessionar-te per arribar al destí. Tota la organització va sortir impecable: l’aperitiu, la música escollida, el menjar, el cava Rovellats, el vi Martinez Lacuesta, els combinats mentre ballàvem fins que les pròrrogues es van esgotar!. Ja feia moltes hores que era dilluns 1 de juny i la festa havia d’acabar. Han passat 14 anys d’això i alguns dels convidats ens han deixat per sempre en aquest espai de temps: àvies, familiars, amics . Malgrat tot, tenim la sort de mantenir els dos pares de les dues bandes vius i amb força salut encara. Algunes persones que no hi van ser, avui tindrien un lloc assegurat com a noves amistats actives i importants, i altres que van venir, potser ara ja no tindria sentit. Tenim més consciència ara de qui es important a les nostres vides i qui no. Quan mires el reportatge de la festassa, t’adones que 14 anys passen ràpid, i que alhora passen moltes coses durant aquest temps que fan que la vida canviï i que les persones canviem i evolucionem. Ja no som les mateixes persones de fa 14 anys,...som diferents i més savis. Un any després de la festassa, nasqué el primer fill, avui ja un pre-adolescent de 13 anys, rebel i inconformista com tots ho hem estat, i tres anys després a finals del 2001, el segon i darrer. En quant a la parella, la primera idea que em ve al cap és que som uns supervivents: moltes parelles amigues i conegudes s’han trencat durant aquest temps i sembla que hem resistit al naufragi. La segona, és el misteri de l’atzar de la vida, que em continua semblant un tema apassionant. El Woody Allen creu amb força convicció que trobar la parella adequada és qüestió de sort, i que l’amor et troba i no el pots anar a trobar. Si la sort no posa en el teu camí la persona adequada, ja pots esforçar-te, fer mil ajustos que potser s’arreglaran les coses durant una temporada, però la realitat tossuda s’imposarà. El temps és paciència i ens regala saviesa, maduresa i serenitat perquè tot flueixi d’una forma natural, sense forçar, amb un equilibri entre l’espai íntim individual, l’espai de parella, de família i d’amics escollits. Woody, jo també crec que és una qüestió de sort, i de molta energia positiva perquè continuí.